Paco Blasco: “Corr les maratons amb el dorsal de Kiko, atropellat el 2015”

PalmaPaco és un apassionat de l’esport que aviat complirà 68 anys i que és molt conegut en l’àmbit de les curses populars que es disputen cada setmana a Mallorca. Campaner d’adopció, va néixer a Morella (Castelló) el 17 d’agost de 1951. Du la política a les venes perquè el seu pare va arribar a ser el batle del poble i es defineix com a progressista i d’esquerres. Anys més tard va exercir com a militant de base del PSOE durant més d’una dècada fins que obtingué càrrecs de responsabilitat dins el partit socialista de Mallorca. Va gestionar 15 anys les ajudes europees de desenvolupament rural i això li va permetre viatjar per tot Europa, amb visites trimestrals a Brussel·les, i fer projectes de cooperació a Romania i Grècia.

L’any 2007, amb l’entrada del segon Pacte de Progrés, va ser nomenat director general de Desenvolupament Rural de la Conselleria d’Agricultura i un any i mig més tard va ser cap de gabinet fins que UM va sortir de l’equip de govern. És al mes de febrer del 2010 quan passa a gestionar l’àrea d’Esports del Consell de Mallorca fins que acaba la legislatura el 2011.

Després d’això, Paco va tornar com a tècnic a la Conselleria d’Agricultura, just quan només li quedaven quatre anys per a la jubilació, que va ser el 2016. Actualment, Blasco encara manté una plaça com a regidor a l’oposició de l’Ajuntament de Campos i escriu les memòries del seu padrí i els anys de presó.

Paco Blasco, esportista solidari

Paco Blasco va jugar a futbol quan era jove, però les seves condicions físiques el varen empènyer a practicar atletisme. Va ser jugador i entrenador del Campos, però d’ençà que es va jubilar està més actiu que mai i ara és quan gaudeix de la seva passió. Els nets, la dona, cuinar i córrer. Un pòquer d’alegries que vol esprémer a 67 anys, gràcies al seu caràcter afable, conciliador i solidari. Paco ha fet més de 80 donacions de sang i, abans que no li permetin fer-ho, vol arribar a la màgica xifra del centenar.

Paco, quantes curses heu fet aquests darrers anys?

Abans, el 2011 i el 2013, només havia fet quatre curses per any, però després, el 2014, em vaig fermar les sabates de córrer d’una manera més seriosa, fins al punt de participar en totes les distàncies possibles, fins que el 2016 vaig debutar en una marató. Aquests darrers anys, si feim una mitjana de curses, veurem que he superat la trentena, la majoria amb Elitechip. Tenc el rècord de 55 curses en una temporada i enguany ja duc un bon ritme perquè m’han respectat les lesions.

Què podeu dir a tota la gent que no corre i que considera que feis massa quilòmetres?

Com pots dir a tota aquesta gent que córrer no és bo? Us diré una cosa: encara no hi ha cap metge que hagi estat capaç de demostrar que si no sortim a córrer no tindrem molèsties de cap tipus. Tots tenim un objectiu en comú, no volem quedar al sofà a mirar la televisió fins que ja no ens puguem moure. Això sí, cada any o dos anys em faig una prova d’esforç.

Sou conscient que sou una persona estimada?

Pens que els corredors populars tenim la possibilitat de fer amics i compartir aquesta afició. Podem conèixer pobles nous, clubs diferents. Anam a córrer, però al mateix temps feim altres coses. L’ambient de les curses populars és màgic.

La marató també és màgica. Com decidiu fer-ne una?

Com he dit abans, va ser el 2016. Aquesta era una assignatura pendent que tenia perquè sempre em va quedar aquesta espineta de l’atletisme que vaig practicar de jove. Per això em vaig posar en mans d’una entrenadora i a poc a poc he dedicat el temps a fer gimnàstica, pilates, natació i ciclisme. Tenc tota la setmana programada per gaudir de diferents entrenaments, i això és el que passa quan et jubiles i tens il·lusió per fer coses. Ara mateix puc contar que he corregut a les maratons de Sevilla i Castelló, i enguany també faré la de València.

Cada cursa va dedicada a una persona molt especial per a vós...

[Paco s’emociona i per uns instants s’atura de parlar pensant en Kiko]. Tenim un grup que es diu ‘¡Hay que atacar!’. Un dia va començar a venir amb nosaltres un jove, que corria molt bé i amb qui teníem coses en comú perquè era una persona progressista i parlàvem de política. Ens dúiem molt bé i un dia ens vàrem plantejar fer la marató de Sevilla del 2016. Kiko es va lesionar un genoll i els metges li varen aconsellar que fes bicicleta durant un temps. El mes d’agost del 2015, un cotxe el va atropellar i, després d’uns dies en coma, Kiko va morir. En aquell moment jo em vaig inscriure a la marató amb el seu nom en el dorsal, però una lesió em va impedir poder participar-hi.

Després de la lesió vàreu començar de zero per tornar a Sevilla?

Sí, un any després vaig tornar a Sevilla per córrer per Kiko. Aquell dia vàrem córrer junts. Jo duia el seu dorsal i a l’estadi de la Cartuja tot va ser molt emotiu. En el moment de creuar la meta, vaig alçar el dit cap al cel i vaig decidir que després d’aquesta en vindrien més. Aquesta és la meva motivació perquè vull córrer una marató cada any fins que no pugui fer-ho. De fet, l’any que en compliré 70 anys vull fer la d’Atenes.

Paco continuarà fent el que més li agrada mentre tingui salut, i, com ell ha dit sempre, corre pels que ja no hi són, i sobretot pel seu amic Kiko, amb qui correrà la marató de València el proper 2 de desembre. Ataquem!