LLIGA DE CAMPIONS

Messi vol que aquesta Champions sigui seva

L'argentí, amb tres gols, lidera el triomf contra el PSV amb l'ajuda de Dembélé

Messi celebrant el primer gol d'aquesta Champions / EFE

Quan Lionel Messi va dir, des de la gespa del Camp Nou, que aquesta temporada calia guanyar la Champions, a la llotja de l’estadi els directius, per dins, van somriure. En el primer discurs com a capità, l’argentí, just abans del Gamper, va escriure el guió de la temporada: cal guanyar la Champions. Guanyar el doblet? Està bé, però ell no vol perdre el temps, no vol bones notes. Vol ser el millor alumne, ho vol tot. I en el primer partit europeu, amb un sol encara mig estiuenc caient sobre les graderies del Camp Nou, es va encarregar de recordar a tothom les seves paraules, ara amb fets. Amb tres gols. El primer gol de l’actual Lliga de Campions va ser seu. I no va ser un gol, va ser un càntic celestial, un haiku futbolístic, un toc de genialitat. Messi vol que aquesta sigui la seva Champions. I Josep Maria Bartomeu, que encara té mal de panxa quan recorda aquella nit de Roma de fa uns mesos, sap que no hi ha cap garantia millor per competir bé. ¿Hi ha algun jugador que no encari bé la Champions quan al seu vestidor hi mana un Messi que no amaga que tot el que no sigui alçar la copa de les orelles grans serà menjar un segon plat? Messi vol la Champions, i no va amagar-ho malgrat saber que, si al final la copa acaba en mans d’un capità que no sigui ell, els rivals ho aprofitaran per burlar-se d’ell. Però a Messi li agrada jugar fort i ell ha marcat el full de ruta. Un full que va començar amb un triomf treballat contra el PSV (4-0). Un triomf en què Dembélé va reclamar el premi al millor actor secundari, a la dreta de Messi.

I Valverde ho tenia clar. Després de fer canvis al mig del camp a Anoeta, on l’equip es va ennuegar, el tècnic blaugrana va fer jugar l’equip titular, amb Coutinho al mig del camp per assegurar la possessió. Un Barça vestit de llarg amb la mirada concentrada, com si fos un equip diferent a aquell que va patir a Sant Sebastià. Quan sona l’himne de la Champions, sembla que tot canvia. I, si alguns partits de lliga sembla que fan una mica de mandra a molts jugadors, els duels europeus sempre es veuen amb un prisma diferent.

No era un debut fàcil, tot i el resultat final. És ben cert que els holandesos podrien ser l’equip més tou del grup, però el sorteig no va somriure els homes de Valverde. El PSV potser és més tou que l’Inter o el Tottenham, però segueix sent un mur que et fa mal si t’hi estavelles. L’equip de Van Bommel, allunyat de les propostes històriques del futbol holandès però amb cames fortes i molt d’ordre, es va col·locar bé en defensa i va buscar contres ràpides amb jugadors com el mexicà Lozano o Steven Bergwijn. Però el Barça va saber controlar bastant bé el partit i va evitar que la majoria de les curses esbojarrades dels puntes holandesos arribessin a l’àrea de Ter Stegen. En part, gràcies a la feina de Rakitic i Sergio Busquets.

Amb un ritme bastant alt de circulació de pilota i un Dembélé molt actiu, tot i que en ocasions amb tendència a adornar massa les jugades, el Barça va anar picant a la porta fins que el francès, en una cursa individual, va forçar una falta que Messi va convertir en el primer instant de bellesa d’aquesta Champions. L’argentí, amic de la pilota, es va negar a colpejar-la fort, com si no li volgués fer mal, acaronant-la, deixant-la anar suaument cap al fons de la porteria. Una falta estèticament perfecta que va servir per començar a derrotar el PSV.

El Barça va saber controlar el matx, amb Jordi Alba i Sergi Roberto arribant un i altre cop a l’atac. Malgrat tot, en la segona part cada minut que passava sense aconseguir marcar el segon gol li significava saber que el partit entraria en un territori perillós, desconegut, en què els holandesos acabarien deixant-se anar en atac per buscar l’empat, tot i que això signifiqués deixar espais per a Messi i companyia. El resultat va ser una segona meitat lluitada en què el PSV va saber mantenir-se viu i va treure de polleguera un Suárez que segueix sense veure porteria a la Champions. Messi, que anava convertint la banda dreta en el seu camp base per deixar espais al mig a un Coutinho que anava creixent en el partit de mica en mica, va fregar el segon gol en una falta i un xut creuat. Però el PSV, gràcies a les cames de Bergwijn i Lozano, va aconseguir donar força feina a Piqué i Umtiti. Amb tot, els centrals se les van empescar per posar la cama sempre a temps, tot i que va ser un partit molt exigent. A la Champions, la majoria de duels ho són, d’exigents. A la Champions no et perdonen la vida.

La màgia de Dembélé

El Barça segueix lluny de la seva millor versió, un fet ben normal quan el calendari encara no ha arribat a l’octubre, però Dembélé sembla viure en un món diferent, amb el seu joc anàrquic, estrany, per moments tan indesxifrable, per moments tan bonic. El 2-0, obra seva, va arribar quan més calia. El francès va driblar dos defenses amb un regat de futbol sala i va clavar la pilota al fons de la porteria. Poc després, Messi va fer el 3-0 i va tancar un triomf en què l’única pega va ser la vermella a Umtiti. El PSV, però, estava tan tocat que Messi va tenir temps de fer el seu tercer gol. El partit era una trampa que hauria pogut convertir el calendari en un viacrucis, en cas de punxar. Ara, en canvi, les urgències són per als altres, tots ja al darrera del Barça a la classificació. El primer pas europeu el Barça el va fer amb la cama bona, avançant just abans de jugar a Londres, on caldrà millorar en la gran assignatura pendent els últims anys del Barça: guanyar fora de casa a Europa. Messi ho sap. I vol solucionar-ho, per a alegria de la directiva, que sap que no hi ha cap garantia millor que aquesta: dependre de Leo Messi.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF