PERFIL

Òscar Grau

CEO del Barça

Gairebé amb tota seguretat passarà a la història, entre altres coses, per ser el primer i últim màxim executiu del Barça que té la seva samarreta retirada al Palau Blaugrana. Piqué aspira a president, però sembla que cap altre jugador, per ara, aspira a director general. Quan hi coincideixes més d’un cop, tens clar que representa la personalització de l’home tranquil. L’antítesi del tribunero exaltat a Can Barça. És impossible alterar-li els bioritmes. Segurament és una de les característiques més palpables per qualsevol que sigui interlocutor del CEO del FC Barcelona, Òscar Grau.

En el món de la impaciència congènita en què s’ha convertit la societat i el futbol, cal destacar aquesta calma com un punt tan significatiu com inversemblant. Per afrontar interminables reunions amb Mino Raiola o Jorge Mendes és fonamental. Tot i que si Grau destaca per una característica, és per la seva bondat, tan evident com la dimensió física de l’expivot de l’handbol culer, ànima i cos de la mateixa grandària. Reconeix que el Liceu Francès en època franquista et marcava com a escola liberal i que la paraula família per a ell s’escriu en majúscules. La seva, nombrosa i ben avinguda: un pare, empresari tèxtil de Sabadell, i una mare, propietària de botigues de prêt-à-porter, van cosir la relació dels quatre germans Grau.

Tots van compartir l’handbol per créixer al voltant de l’esport. Un d’ells, el jove Òscar, va ser seguit per Pepe Calatayud fins que el va aconseguir convèncer perquè deixés l’Agrupació Esportiva Sarrià per anar al Barça B i es reconvertís de lateral a pivot. Aquest canvi posicional suposava la garantia de trobar una porta oberta al primer equip anys després. Allà es va trobar Valero, un visionari del seu temps, que òbviament el va definir en actituds, valors i comportaments. Les relacions amb Rivera marquen, sempre hi ha un abans i un després. Un entrenador que prohibia les ulleres de sol, però que tenia un sol codi deontològic per a tots els jugadors. Tant si de cognom et deies Vujovic com Urdangarin.

En aquella època, a l’equip d’handbol els partits tenien la seva ruta gastronòmica associada, i l’Òscar en gaudia en primera persona. ¿Qui diu que cal triar entre l’esport i els estudis? Ell va simultaniejar la carrera d’administració i direcció d’empreses a Esade mentre jugava professionalment al Barça. Això sí: els apunts viatjaven amb ell. Mentre estudiava va renovar el seu contracte, sense mànager, firmant-lo a Auto Laietana (així era l’esport anys enrere), el concessionari propietat de Francesc Ventura, aleshores directiu de la secció d’handbol. Recorda que els seus companys de carrera guanyaven més en el seu primer sou que ell com a jugador blaugrana, i aquesta va ser la seva estratègia de negociació per millorar-lo.

La vela, el bateig als despatxos

D’aquella època es va endur amics com ara Joan Sagalés, Eugeni Serrano o Xavi O’Callaghan. Als 31 anys una lesió d’esquena va obligar-lo a moure la seva carrera de les pistes als despatxos. La seva roda de premsa de retirada, just després d’una de Johan Cruyff, va tenir quòrum garantit. El primer pas lluny dels pavellons va venir de la mà de Joan Anton Camuñas per dirigir la Federació Catalana de Vela. Van ser cinc anys per introduir-se professionalment en la gestió esportiva. El segon capítol va venir a través de Jaume Conejero a la Federació Catalana d’Handbol, una oferta a la qual òbviament no podia dir que no. L’handbol és paraula sagrada a Can Grau. Uns anys molt bons per impulsar el seu esport abans de deixar-lo, amb un breu pas previ per Agrupació Mútua, on va ser responsable del primer intent de la candidatura barcelonina als Jocs Olímpics d’Hivern.

Una trucada a Colònia

L’arribada d’Ada Colau va aturar de soca-rel el seu somni de tornar portar un Jocs a la seva ciutat. Diu que quan es tanca una porta, s’obren tres finestres. I en pocs dies tenia tres ofertes: la direcció de la Federació Espanyola d’Esports de Gel, la gerència de l’Asobal i... a Colònia, curiosament amb Velux (un fabricant de finestres) com a espònsor, mentre vivia la final four d’handbol, Bartomeu li va obrir la tercera finestra, el Barça. No s’hi podia negar. En aquell moment era una finestreta ubicada en gairebé un zulo, la seu del FC Barcelona Academy, als baixos del Miniestadi. Una bona gestió en el primer any va ser suficient perquè li oferissin ser el CEO del FC Barcelona.

Com moltes de les decisions del president, ningú sabrà si un any abans ja la tenia pensada. La proposta va arribar el dia que havia de celebrar el seu aniversari amb tots els seus familiars esperant-lo a casa sense saber per què trigava tant a arribar. En Barto s’havia tret un Òscar del barret. Darrere la decisió hi havia la seguretat que Grau li havia transmès. Va ser un estiu preparant el pla de negoci i l’organigrama amb què volia arrencar la seva etapa.

De l’esport s’ha endut a la gestió professional el principi de treballar fins a l’extenuació. Actualment té un codi d’e-mails zero, és a dir: cap correu electrònic per contestar abans d’anar-se’n a dormir. Ser el màxim executiu del Barça té coses com ara fer un dia de vacances l’any, que s’acaba convertint en tan sols mig, quan el representant de Paco Alcácer puja a dinar amb tu a l’Escala per tancar el seu traspàs. Intenta ser el mateix Òscar de tota la vida, però està sotmès a la tirania del mediatisme, malgrat que intenta tenir un perfil baix, fugint dels personalismes i allunyant-se dels micros, les entrevistes i les conferències, pròximes a zero d’aquí tres anys. Té la seva doctrina de gestió molt clara. Primer: el Barça ha de ser sostenible, però no ha de buscar el benefici. Segon: a Can Barça tothom està al servei de la institució i del soci. Tercer: agraïment per haver viscut un somni, jugar i dirigir el club que estima.

Grau té dos fills i sempre tindrà l’espina clavada de la mort del seu pare pocs dies després de ser-ho ell per primera vegada. Pensa que hauria gaudit de l’etapa victoriosa del Barça a les grades amb els seus nets. L’Òscar Jr. i l’Hèctor segueixen la tradició que el pare va iniciar: ja juguen al Barça d’handbol i estudien al Liceu Francès. Només han vist el seu pare jugant en vídeo, això sí, en color, guanyant la primera Copa d’Europa de la secció. Ara bé, si l’Òscar ha de triar un record de la seva carrera esportiva, es queda amb el moment que la seva samarreta, amb el número 2 que havia traspassat a Xavi O’Callaghan, acaba al sostre del Palau Blaugrana. Cap dels dos es podia imaginar aquella situació, i menys quan l’Òscar li demanava al Xavi que l’heretés.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF