ESPÈCIE PROTEGIDA

David, Sergi i Óscar

No em cansaré d’insistir en el meu odi al futbol modern. Divendres passat vaig veure una hora sencera d’imatges del futbol dels anys setanta, al programa d’homenatge que li van fer al màxim golejador de la història de l’Espanyol, el gran Rafa Marañón. Els jugadors titulars amb números de l’u a l’onze (era llei escrita) i cada posició amb un número (era llei no escrita), les celebracions dels gols sinceres i austeres (ningú no s’assenyalava el pit, ni es treia la samarreta, ni es posava a ballar). I, òbviament, el 4-3-3. Amb un únic pivot -imprescindible que tingués un bon joc posicional i capacitat defensiva, desitjable que tractés bé la pilota- i amb dos interiors (el 8 i el 10) que marcaven el to general de l’equip.

Jo de tàctiques no en sé, però dilluns -en el millor partit de la temporada- l’Espanyol va jugar, com ja va fer contra la Ponferradina, amb un 4-3-3. No és pur, em diran alguns experts tot assenyalant el fart de defensar que es van fer tant Puado com Embarba. Que li preguntin a Marañón què havien de fer els extrems dels setanta quan jugaven contra un lateral amb vocació ofensiva. De fet, en el programa mencionat, ja l’hi pregunten abans d’un partit important. “Tens ordres de seguir el teu lateral quan ataqui?”. I ell, amb cara de circumstàncies, contesta: “Quin remei”. El que aleshores era circumstancial (laterals atacant) ara és estructural. I el que abans era una prestació perifèrica (extrems defensant laterals) ara és essencial. Però un extrem és un extrem i ara l’Espanyol juga amb dos extrems, formant un 4-3-3.

Ja sé que dilluns Embarba va ser el millor, que Calero s’ha convertit en Hermoso, que Puado va fer un gran partit, que Diego López atura poc però ho atura tot i que Raúl de Tomás és el millor jugador de Segona. Però la meva il·lusió i esperança està en el mig del camp. Un pivot i dos interiors: David López, Sergi Darder i Óscar Melendo. Perquè expressen el nucli de la nostra identitat (jugadors de la casa com a base de la plantilla: dilluns, set de catorze), perquè el seu estat d’ànim és el nostre, perquè dos d’ells -Melendo té un salari clarament inferior- han fet renúncies econòmiques pel bé del club, i, òbviament, per raons futbolístiques: David López és el fonament d’un sistema defensiu entès com una tasca d’onze; Sergi Darder, el metrònom del futbol d’atac i el termòmetre de l’estat d’ànim, i Óscar Melendo, a més a més de la meva debilitat, la guspira que canvia el ritme al mig del camp i la garantia de verticalitat. Tres nois de la casa, tres pericos.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF