BARÇA
Esports 16/12/2017

Nujeen Mustafà: “He hagut d’aprendre que la llibertat té un preu molt alt”

protagonista de la campanya nadalenca del bARÇA

Gonzalo Romero
4 min
Nujeen Mustafà: “He hagut d’aprendre  que la llibertat té un preu molt alt”

BarcelonaLa Nujeen Mustafà (1999, Síria) és una persona fascinant, com n’hi ha poques. Entre somriures explica com va escapar-se de la seva Alep natal en una llanxa per tenir un futur a Colònia, Alemanya. La siriana ho recull amb cura al seu llibre, Nujeen. En persona naturalitza la seva paràlisi cerebral amb un raonament exquisit i un perfecte anglès que va aprendre “mirant sèries”. Culer de cap a peus, està vivint un somni després que el Barça la portés a Barcelona -per sorpresa- i la convertís en la imatge nadalenca del club.

Com és llevar-se a casa i despertar-se davant el Camp Nou?

Ha sigut el millor regal de Nadal de la història. No m’hauria imaginat mai que veuria un partit al Camp Nou i molt menys que coneixeria els jugadors del Barça. Soc culer des dels 6-7 anys, he crescut admirant l’equip. És la raó d’alguns dels records més especials de la meva infància. Vaig néixer veient aquesta generació daurada, la dels títols del 2009-11.

Per què és tan especial el Barça?

A casa érem del Madrid i jo no hi estava d’acord, creia que el Barça era millor. Sempre m’ha agradat el seu esperit de lluita. És com un símbol de la identitat catalana. M’agrada que tinguin transcendència i representin molt més que l’espectacle i el futbol. És admirable.

Què vas pensar quan vas veure el bus del club a la porta de casa?

Va ser veure’l i al·lucinar, em vaig quedar en xoc. Em preguntava si els jugadors eren a dins. Entrar-hi va ser increïble. Estava asseguda i jugava a imaginar de qui era el lloc. ¿Seria el de Sergi Roberto o el d’Iniesta? Crec que m’hauria d’haver quedat el bus, era una bona idea [riu].

Has arribat a dir que va ser el viatge més especial de la teva vida.

Visitar Barcelona i les instal·lacions del Barça són com unes vacances per al meu jo de la infància que estimava el Barça. Això és diversió. Anar de Síria a Alemanya va ser una lluita per un futur millor.

Com la recordes?

Esgotadora físicament i psicològicament. Primer vaig haver de prendre la decisió de marxar, i no va ser gens fàcil. Els meus pares no estaven d’acord a deixar que la meva germana i jo féssim aquest pas. Discutíem contínuament, però ho teníem clar. Hi va haver un moment que les fronteres es van obrir i era la gran oportunitat, l’única. La nostra vida podia acabar-se en dos anys, potser deu, i no podíem fer-hi res. Volíem tenir un futur que poguéssim cuidar, un pla.

Per què ho teníeu tan clar?

La situació era terrible i encara ho és. Alep és al costat de la frontera amb Turquia i existia el risc que en algun moment hi hagués un conflicte bèl·lic a gran escala. I sortir-ne... no ho hauríem aconseguit. La sensació era d’inseguretat. El meu germà deia que érem com personatges de The walking dead, sempre amb por.

¿En algun moment vas témer per la teva vida?

Quan vaig fer el viatge tenia 16 anys. Era jove i ho veia tot com una aventura. Pensava que deixar enrere casa nostra i creuar vuit països era una passada. La realitat és que vaig passar por. Recordo el moment de navegar entre Turquia i Grècia i quan ens van arrestar a l’Eslovènia, en un camp base militar. Va ser un punt crític. No sabíem si en sortiríem. No hi havia wifi i no podíem utilitzar els mòbils. Vaig arribar a pensar que el meu viatge acabava allà.

Com és pair-ho amb 16 anys?

Ho vaig viure com un gran ensenyament. L’experiència va preparar-me per a tot el que vindria després a la meva vida. He hagut d’aprendre que la llibertat té un preu molt alt i un valor incalculable.

¿La teva malaltia ho va fer tot més complicat?

Massa. Jo, com d’altres, soc dependent, necessito ajuda constantment. També en el moment de la travessa. Hi havia gent que no podia portar-me encara que volgués, perquè havia d’estar a la meva cadira. Però ho vaig fer, ho havia de fer.

¿Fins a quin punt va canviar la teva vida?

Va ser bèstia. Era la primera vegada que anava a l’escola, per exemple. Crec que va ser el més significatiu. A Síria no hi ha les facilitats ni l’estructura educativa que existeix a Europa. Vaig començar a fer rutina d’estudiant: haver de matinar, fer els deures, mirar YouTube... Era una tranquil·litat. Sabia que hi hauria un endemà, no havia d’estar alerta.

Recordes el primer dia de classe?

Perfectament: va ser el 30 de novembre del 2015. Estava emocionada i molt nerviosa. No els hi podia explicar als companys, perquè no entenien l’anglès. M’havia de comunicar amb els professors. Els primers mesos van ser durs, però vaig esforçar-me per millorar el meu alemany i poder relacionar-me amb els altres.

Trobes a faltar la teva vida a Alep?

Una mica, especialment quan vaig arribar a Colònia. Començar de zero és complicat. Pensava que no me’n sortiria amb l’alemany. Ara tinc de tot, però he deixat enrere records, amics i els meus pares. Trobo a faltar la sensació de sentir que soc a casa, però de veritat. Aquí hi ha moments en què dubto què fer o què dir. Aprens a integrar-te perquè vols ser normal per als altres.

T’has sentit diferent?

On visc la gent accepta amb normalitat la multiculturalitat. Vas pel carrer i veus polonesos, albanesos o turcs. Però puc entendre per què hi ha ciutadans que siguin escèptics. És la naturalesa humana: temem allò que desconeixem.

Aquesta percepció canviarà?

M’agradaria pensar que sí. Intento explicar què esta passant a Síria i que menjar o tenir un accent diferent no em fan diferent. Tots som humans. El terme refugiat no té sentit, per això he escrit el llibre. Publicar-lo i fer que la gent conegui la meva història ha sigut un somni.

I ara, en què somies?

Espero reunir la meva família. També vull ser física. Em fascina el món de la ciència i estudiar els misteris de l’Univers. Tant de bo pugui descobrir vida extraterrestre. A més del Barça m’encanta el tenis i Roger Federer. Seria genial poder parlar amb ell algun dia. Veus? Puc fer plans perquè ara tinc un futur. Encara penso que fer-ho és un petit luxe.

stats