Nous esportistes rebels per la lluita inacabada contra el racisme

Nova YorkUn genoll a terra s’ha convertit en el puny alçat dels nostres temps. “Si guanyo, soc un americà i no un americà negre. Però si faig alguna cosa dolenta diran que soc un negre”, va dir l’atleta Tommie Smith per explicar la salutació del Black Power que va fer, juntament amb el seu company John Carlos, al podi dels Jocs Olímpics de Mèxic del 1968. “Som negres i estem orgullosos de ser negres. L’Amèrica negra entendrà el que hem fet aquest nit”.

La majoria dels nord-americans, però, van condemnar amb molta indignació el seu gest icònic. Mig segle després, els Estats Units estan dividits per una altra protesta d’esportistes, iniciada per Colin Kaepernick quan era quarterback dels San Francisco 49ers a finals d’agost del 2016. Amb el genoll a terra, denuncien la violència policial contra joves negres i la desigualtat racial. De la mateixa manera que llavors, Kaepernick i els esportistes que li han fet costat han sigut titllats d’antipatriòtics, a més de ser acusats de faltar al respecte a la bandera i l’exèrcit nord-americans.

Smith i Carlos van ser repudiats, van rebre amenaces de mort i van ser forçats a deixar l’atletisme. Kaepernick ha rebut insults i ha perdut la feina. “No fas aquest sacrifici i no pagues aquest preu tret que t’estimis aquest país”, va dir fa unes setmanes Harry Edwards, sociòleg de l’esport i professor emèrit de la Universitat de Califòrnia a Berkley al diari New York Times. “El que volen dir és: «Com a nord-americans, som millors que això». Les seves protestes busquen evidenciar un sistema trencat i un statu quo millorable”.

Edwards creu que al final Kaepernick serà reconegut, perquè el considera successor de Smith i Carlos i d’una lluita inacabada contra el racisme. De fet, el sociòleg, que és mentor de Kaepernick, identifica en el seu treball acadèmic quatre onades d’activisme negre en la història dels esports del país que van des de principis del segle XX fins al present. En la primera, esportistes com l’atleta Jesse Owens i el boxejador Jack Johnson van buscar reconeixement i legitimitat en una societat racista. Després de la Segona Guerra Mundial, jugadors de beisbol com Jackie Robinson i Larry Dobby van aconseguir el final de la segregació en els esports. En la tercera onada, amb l’explosió del Black Power, esportistes icònics com Muhammad Ali i Curt Flood, com els atletes Smith i Carlos, van protestar per la desigualtat racial i van qüestionar els progressos fets fins llavors. En la quarta, l’actual, Kaepernick i, abans, diversos jugadors de l’equip de futbol americà de la Universitat de Michigan han denunciat el racisme latent en la societat nord-americana.

Segons Edwards, la quarta onada no serà l’última. Hi haurà nous esportistes rebels, alguns obtindran resultats i, segurament, molts d’ells pagaran un alt preu. Sap de què parla, perquè ell va patir conseqüències pel seu activisme. A finals del 1967, quan era professor de la Universitat Estatal de San Jose, va orquestrar el Projecte Olímpic pels Drets Humans, que tenia com a objectiu animar els atletes nord-americans negres a protestar en els Jocs d’Estiu a Ciutat de Mèxic. Smith i Carlos eren estudiants en aquesta universitat.

Una imatge icònica

Els dos homes van planejar amb cura la seva protesta. Anaven sense sabates i amb mitjons negres per protestar contra la pobresa dels afroamericans. Smith portava una bufanda negra per representar l’orgull negre i Carlos portava un collaret africà pels afroamericans que van morir linxats, penjats o en l’esclavitud. I els dos portaven guants negres quan van alçar els seus punys durant l’himne dels Estats Units.

La seva protesta s’emmarcava en un moment convuls per al país -sacsejat per la Guerra del Vietnam, el moviment dels drets civils, la primera onada del feminisme i els assassinats de Martin Luther King i Robert Francis Kennedy-. Les ciutats americanes eren centres de constants revoltes i aldarulls. 50 anys després, la segregació racial i els linxaments són part d’un passat vergonyós dels Estats Units. Però les seqüeles de l’esclavitud es mantenen en la persistent pobresa entre la població negra, en la violència policial contra joves negres i en les manifestacions racistes com la de Charlottesville l’estiu de l’any passat.

Tant la protesta de Smith i Carlos com la de Kaepernick no van sorgir del no-res. La primera bevia del moviment dels drets civils i la segona ho feia del moviment Black Lives Matter. De la mateixa manera que King i el Black Power ajuden a entendre el puny alçat dels dos atletes negres a Mèxic, les morts de joves a mans de la policia i les protestes racials de Ferguson l’estiu del 2014 expliquen l’activisme de Kaepernick i altres esportistes negres, com el jugador de la NBA LeBron James, que va vestir una samarreta amb la frase “No puc respirar” en honor a Eric Garner, mort asfixiat per un policia de Nova York.

Racisme estructural

Els seus actes són contra “l’opressió policial”, però també contra el racisme estructural cap a les persones negres, que té les arrels en l’esclavitud i és subjacent en el sistema polític, econòmic i social del país. La renda mitjana d’una família negra és una desena part de la d’una de blanca. El percentatge de negres pobres, un 22%, és el triple que entre els blancs. La seva esperança de vida, de 74 anys, és cinc anys inferior. I, encara, els negres són un 12% de la població però representen un 40% dels presos nord-americans.

Els Estats Units no van deixar de ser racistes amb l’elecció de Barack Obama, com tampoc ho han començat a ser amb l’elecció de Donald Trump. El primer president nord-americà negre va ser incapaç de tancar la bretxa racial del país, sempre va ser molt caut amb el tema. Trump, en canvi, des de la seva irrupció a la política no ha tingut cap inconvenient a utilitzar la divisió racial per treure’n rendiment electoral. Els seus atacs i insults contra els futbolistes activistes són, per a molts analistes polítics, igual de racistes i odiosos que els que van patir en el seu dia els atletes Smith i Carlos.