FUTBOL

“No volen dones al futbol, perquè no volen dones lliures”

El moviment Open Stadiums lluita per obrir els estadis iranians a les aficionades

“Per explicar aquestes coses em podrien caure 15 anys de presó”. La Sarah va perdre la por fa uns anys, quan va integrar-se al moviment Open Stadiums per reclamar que les dones puguin entrar per fi als estadis de futbol del seu país, l’Iran. “No hi ha cap llei escrita que ho prohibeixi, però els líders religiosos creuen que no és adequada la presència de dones als recintes esportius, i els polítics no fan res”, explica a Barcelona, on és per explicar la feina que fa la seva associació. De pas, ha aprofitat per anar a veure l’Espanyol, ja que la seva passió és el futbol. “Segurament l’Iran és un dels països amb més dones que segueixen el futbol, perquè és un símbol. Volem entrar als estadis. Al Mundial del 2018, milers d’iranians van anar a Rússia per veure la selecció en directe. Va ser bonic, però la televisió iraniana va censurar les imatges”, explica.

La Sarah no és diu Sarah, de fet, ni vol que li facin fotografies per evitar represàlies de tornada a casa. “Ja m’han interrogat altres cops, m’han intentat espantar”, diu, i ens explica la història de Sahar Khabazi, una dona de 29 anys que, com tantes altres, es disfressava d’home per poder entrar a l’estadi: “La Sahar era aficionada de l’Esteghlal, l’equip que també segueixo jo. Va intentar veure un partit de Champions a l’estadi però la van enxampar. Va passar dos dies a la presó, i quan va saber que la podien condemnar a sis mesos es va treure la vida calant-se foc”. El cas de la Sahar va donar la volta al món, tot i que la premsa del règim va intentar negar aquesta versió dels fets quan va fer públiques unes declaracions en què el pare de la Sahar afirmava que la seva filla s’havia tret la vida perquè tenia problemes psicològics. “El pare va parlar per a la premsa oficial, però ningú el culpa, a ell. Li van dir un dijous o un divendres que la seva filla havia mort, però no es va explicar el com fins dilluns. Cal conèixer el context. Al pare li van dir que no li tornarien el cos si parlava amb la premsa internacional, però tothom ha entès què va passar. No s’han d’estigmatitzar les malalties mentals; la Sahar va patir molt. No és fàcil ser a la presó, ser interrogada”, diu la Sarah.

“És un cas de segregació”

A l’Iran, un país de llarga tradició esportiva, abans de la Revolució Islàmica del 1979 les dones podien anar al futbol. “Però després es va prohibir. És un cas de segregació. Els homes no poden entrar a veure partits de dones, que n’hi ha, i les dones no poden veure partits d’homes. Amb tot, fins fa poc les dones podíem anar amb els nostres amics i familiars a veure partits de voleibol. Fa poc també ho van prohibir i va ser un moment clau. Molts joves nascuts després del 1979 no es qüestionaven aquesta norma, ja que hi havien crescut. Consideraven normal que les dones no poguessin entrar als estadis a veure futbol però sí voleibol, ja que ho havien vist sempre així. Un cop ens van prendre el dret a anar al voleibol, molts homes van veure que la norma no tenia sentit. No m’he trobat ningú pel carrer que no ens doni suport”, assegura.

Segons la Sarah, les autoritats religioses “oprimeixen les dones perquè les volen fora de l’opinió pública. No volen dones als estadis perquè no volen dones lliures. Saben que, si hi podem anar, després exigirem més drets”, comenta la Sarah amb to segur, mirada directa i un anglès perfecte. “El problema és que com que no hi ha llei, s’inventen els motius per perseguir-te, com ara que fas propaganda contra el règim o que vesteixes de forma indecent”, afegeix. És una lluita diària en un estat amb dues cares. “La imatge que transmet el règim no és la imatge real de l’Iran. La majoria de la gent ens dona suport”, diu la Sarah, que assegura que mai ha entrat en un estadi disfressada, però té amigues que han passat pels calabossos dels estadis quan les han enxampat intentant entrar als partits disfressades. “El nostre moviment busca que es parli d’aquest cas. Hem fet manifestacions fora dels camps, ens han pegat i perseguit. Però ens cal pressió des de fora”, diu. I des de fora, la pressió la podria fer la FIFA.

“Si amb un suïcidi no es fan canvis...”

Aquests dies, de fet, una delegació de la FIFA s’ha reunit amb el viceministre d’Esports i Joventut i amb membres de la Federació Iraniana. “La gent està equivocada. Aquesta reunió no s’ha fet arran de la mort de la Sahar. Ja estava pactada des de feia mesos, perquè es permeti que les dones puguin anar a veure el 10 d’octubre un partit de la selecció iraniana contra Cambodja. La idea és reservar una part de l’estadi només per a les dones, però estem decebuts amb la FIFA. S’hauria d’amenaçar amb sancions per aconseguir canvis. I no veig canvis a la lliga iraniana ni a la Champions. Algunes dones podran anar a veure la selecció, però pujaran en un autobús només per a dones, les portaran a una zona només per a dones, a fora del camp, i veuran el partit soles en un espai reservat”, explica la Sahar, poc optimista amb la possibilitat que hi hagi canvis a curt termini. “Si amb un suïcidi no es fan canvis, no hi ha sancions, què més haurà de passar? Caldrà seguir lluitant”.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF