08/01/2012

No et deixis enredar

2 min
No et deixis enredar

Des de fa un parell de dies tinc un dilema que no em deixa dormir. Què trio, guanyar aquest vespre el Barça o guanyar dimecres per acostar-nos al nostre gran objectiu de la temporada? Hi vaig donant voltes de manera absurda. Em passa sovint: em plantejo opcions com si hagués de respondre a la pregunta d'un geni disposat a convertir en reals els meus desitjos. En un rampell de lucidesa, però, m'adono que em puc relaxar: els meus desitjos no tenen cap impacte en la realitat. I no només això: no hi ha cap incompatibilitat entre una victòria i l'altra. Per tant, no cal triar. Ara bé, confesso que, a mesura que s'acosta l'hora del partit, la meva tria estaria cada cop més clara. Ja sé que des d'un punt de vista racional és molt més important i definitiu el partit de dimecres. Però no hi puc fer més. És difícil concentrar en un únic partit l'alegria que dóna guanyar el Barça.

Un Espanyol-Barça és la metàfora de moltes coses. És l'ocasió perquè Catalunya recordi que l'anomalia persisteix. Durant la resta de l'any, és com si només existís un club, com si cada victòria d'aquest club fos una victòria de tots. És tanta l'absurda obsessió que es converteix un senyor normalet (que excel·leix, això sí, en la seva activitat professional) en referència intel·lectual. Tanta, que algú investiga, i tothom se'n fa ressò, els orígens catalans d'un noi argentí que viu des de petit a Catalunya i només se li ha sentit dir una paraula en català (concretament, "visca!") i en unes condicions, diguem-ne, especials.

I avui, per un dia, l'Espanyol deixa de ser invisible. Com el poblat d'Astèrix, ens recorda que no tot està sota control. Per això és tan important guanyar el partit d'aquest vespre: per recordar que Catalunya és moltes coses; per reivindicar el valor de la diversitat i la falsedat dels relats identitaris homogenis.

Però què hem de fer per guanyar el partit? Sobretot no deixar-nos enredar pel discurs futbolístic del contrincant. Perquè un dels grans mèrits d'aquest Barça és el de dominar, també ideològicament, el futbol d'avui. Té l'hegemonia del discurs. Així, l'any passat, Pochettino va mantenir la coherència del seu sistema de joc -a grans trets i amb totes les limitacions, coincident amb el del Barça- i va fer el plantejament de jugar-li de "tu a tu". Resultat: 1-5. Això sí, malgrat la contundència del marcador tota la premsa catalana va destacar la proposta de l'Espanyol. Quina il·lusió.

Però hi ha moltes maneres de jugar bé al futbol. I el partit de fa dues temporades a mi em va semblar molt millor. Intensitat, anticipació, motivació. Com deien els cronistes, molt crítics aquest cop amb l'Espanyol, l'equip de Pochettino va jugar "al límit del reglament" (expressió ben curiosa, per cert). L'Espanyol no va ser captiu del joc del Barça, va fer una proposta alternativa. De la mateixa manera que en política, quan un partit accepta jugar en el terreny que li és propi a un altre té les de perdre (com saben els socialistes d'aquí i d'allà), l'Espanyol fracassarà si afronta el partit des de la lògica que caracteritza el joc del Barça. El d'avui s'ha d'assemblar al primer derbi de Cornellà amb un resultat una mica millor. No volem ni tindrem el seu amor. Per tant, no patim: donem-los motius.

stats