Ni Velasco pot amb el cor del Barça

BARCELONAUna prova més. Javier Mascherano comentava al final del partit d'ahir que el Barça havia superat un obstacle que havia posat a prova l'amor propi d'un equip indomable. El migcampista argentí va limitar-se a dir que l'equip es troba "pedres pel camí", però els jugadors del Barça van marxar a dormir satisfets per ser a set punts del Madrid i per no haver fallat després d'un partit en què el protagonisme se'l va endur Velasco Carballo gràcies a un arbitratge desastrós: tres penals a favor del Barça no xiulats, una expulsió dubtosa de Piqué i amonestacions per protestar tant als locals com als visitants per tallar la fluïdesa del joc amb faltes.

I tot perquè el futbol es resisteix a ser fàcil de predir. Perquè al descans, dominant per 1 a 0 un Sporting ultradefensiu, semblava que el cas estava tancat. El Barça, sense Messi, dominava en el marcador, en el joc i si només manava per un gol era perquè costava crear ocasions. Però en pocs minuts Piqué va ser expulsat i Barral va empatar. Tocava jugar 40 minuts amb un home menys i amb la tasca titànica de marcar com a mínim un gol. Duel de dues cares. El matx va començar amb un Clemente firmant l'empat, va evolucionar cap a algunes jugades en què l'Sporting va estar a punt de marcar l'1 a 2 i va acabar amb el tècnic basc derrotat. I per amanir-ho, Velasco Carballo va fer perdre els papers a més d'un jugador local després que no veiés una empenta claríssima a Keita dins de l'àrea, unes mans de Cases o la caiguda dubtosa de De las Cuevas en topar amb Piqué.

Fent bategar el cor ben fort però intentant mantenir el cap fred enmig d'un estadi incendiat per les decisions del col·legiat, el Barça va saber ser fidel a si mateix -fins i tot en inferioritat numèrica- guiat per un Iniesta meravellós i revolucionat per la sang de Tello i Alexis, que van aportar foc nou quan tocava. Sense la qualitat del millor jugador del món, el Barça no sempre va saber traduir el seu domini en ocasions, però surt reforçat d'un partit amb un munt d'intrahistòries per reafirmar que l'equip torna a estar endollat. Per deixar clar que, si el Madrid rellisca, hi haurà Lliga. Les pedres al camí de què parlava Mascherano, en forma de penals, vermelles, crítiques o lesions, no deixen de fer dura la pell d'un equip que no es vol rendir. I va quedar clar quan Keita va fer el gol del 2 a 1 quan faltaven 10 minuts. Una meravella de gol que va deixar sense veu tot l'estadi.

Javier Clemente, gat vell que ja fa tres dècades que visita l'estadi, va estar a punt de fer saltar la sorpresa. El tècnic de Barakaldo es va saludar, amb una rialla sincera, amb Josep Guardiola. Tots dos encarnen el futbol en tota la seva expressió, ja sigui positiva o negativa. Tots dos són llestos, però l'un sembla un intel·lectual i l'altre un xulo de bar. L'un troba cert plaer a ser criticat i xiulat i l'altre se sent incòmode amb els elogis. Es van saludar amb una abraçada sincera, que recordava l'època en què eren seleccionador espanyol i jugador. Aquella època en què feien camí plegats i es defensaven entre ells malgrat que pensessin de manera diferent. Tan diferent com el plantejament dels dos equips.

Clemente està de tornada de tot. Enlloc com al Camp Nou el seu estil futbolístic troba més incomprensió, però amb tantes aventures al seu currículum ja no s'amaga de res i ahir va plantejar un sistema tàctic ultradefensiu per veure si sonava la flauta i esgarrapava un punt. Amb línia de quatre darrere i marcatge sobre els micampistes blaugranes, l'Sporting va tancar les línies i va aconseguir crear cert embús. Si el Barça tenia el 80% de la possessió i jugava sempre en camp contrari, l'Sporting es defensava i estava ben satisfet perquè no patia gaire. Amb Iniesta i Xavi movent la pilota, Guardiola jugava amb dos defenses (Mascherno i Piqué) i els laterals fent d'extrems. Però el Barça no va aconseguir trobar passadissos interiors fins a la jugada de l'1 a 0, una jugada de tiralínies en què Adriano va acabar assistint Iniesta, el qual va fer el primer gol aquesta temporada en Lliga. Només un geni com el de Fuentealbilla pot intentar fer de Messi i no fracassar. Arribant pel mig va obrir la llauna i, veient les poques ganes d'atacar de l'Sporting, va semblar que sentenciava el partit.

Però l'expulsió de Piqué ho va canviar tot. De sobte, el partit es va convertir en una bogeria en què Guardiola i Clemente feien canvis per buscar per diferents rutes un segon gol. L'Sporting va gaudir del seu moment però de mica en mica el Barça va saber portar de nou el partit al seu terreny malgrat els nervis. Els canvis de Guardiola van funcionar (Tello i Alexis per Cesc i Pedro) i Iniesta i Xavi van reclamar la pilota com a seva. Així va arribar el gol d'un Keita molt encertat en la pressió, una petita obra d'art africà, un xut a l'escaire quan altres haurien destrossat la pilota amb un xut carregat de ràbia per la frustració acumulada de les decisions de Velasco Carballo. Però Keita va saber trobar la pausa per enviar la pilota a l'escaire i descarregar la ràbia en la celebració.

El gol va deixar descol·locat l'Sporting, que ja no va poder aixecar el cap, sobretot quan Xavi va fer el tercer gol d'un partit que reforça un Barça indomable. Una nova pedra queda enrere i el camí fa pujada. Però el Barça no s'atura. Ni l'aturen.