Publicitat
Publicitat

BARÇA

Neymar: la paret, la carrera i la mirada profunda

El joc del brasiler, combinatiu i individualista quan toca, afegirà verticalitat i ritme als atacs del Barça

Jugar a imaginar Neymar al segon Barça de Tito Vilanova és la distracció preferida del barcelonisme des que va confirmar-se el seu fitxatge. Com juga? Té estil Barça? Com s'adaptarà al futbol d'Europa? Com encaixarà amb Leo Messi? Les preguntes sobre el seu rendiment s'acumulen mentre es busquen miracles als vídeos dels partits amb el Santos o la selecció del Brasil. Les respostes reals s'amaguen darrere de la pretemporada -i més enllà-, però una anàlisi del joc de Neymar ajuda a intuir per on poden anar els trets del pròxim Barça 2013/14. El que defensarà el títol de Lliga. El que necessita més arguments ofensius per tornar a competir fins al final a la Champions.

Més que un individualista

Neymar és habilitat. És conducció. És cavalcada. És eslàlom. El seu control del cos és absolut i ha afegit a la seva flexibilitat animal una coordinació amb pilota brillant. La seva capacitat tècnica és magnífica, malgrat que la velocitat amb què acompanya totes les seves accions el facin, sovint, imprecís i inestable. La seva carrera és tan agressiva i vertical que acumula tantes pèrdues de pilota com accions encertades. Selecciona bé, però encara juga més per acumulació que per eficàcia.

Neymar juga al límit de la gravetat. Frena, gira, trepitja, finta, accelera. Torna a frenar. Torna a accelerar. Esprimint al màxim les potencialitats del seu físic d'atleta, arrenca en conducció amb una potència descomunal. Si té espais, si pot imaginar un camí de cara a porteria, traça carreres individuals infinites. Tant és si al davant hi té un parell d'obstacles, que ell esquiva rivals i cames sense perdre el control de la pilota. El seu cos és una trampa per als adversaris, que cauen al parany de treure la cama quan ell els ensenya la pilota per ser desbordats.

Sembla un malabarista. Sembla el típic jugador individualista que no sap associar-se, que tot ho resol anant sol contra quatre des del mig del camp. És cert que en molts partits al Santos assumia aquest rol solitari però ho feia mig per supervivència, mig per exigències del guió. Es va consentir tant que l'atac depengués d'ell que qui l'acompanyava en les transicions no frenava per oferir-li un suport en curt. Li oferia desmarcatges en ruptura que, si bé li obrien algunes rutes per desbordar, l'aïllaven i gairebé l'obligaven a continuar l'aventura en solitari.

Aquestes no són les accions d'atac que es troba habitualment el Barça -ni tan sols el nou Barça més vertical, el ferotge en les transicions defensa-atac-. L'equip de Tito Vilanova traurà suc més aviat de l'altre Neymar, el que desborda amb parets i combinacions interiors.

De fet, aquest futbolista que flueix lliurement per la base de la jugada, que remena la pilota per dins i que reparteix joc podria fer pensar en un Neymar molt actiu en la circulació blaugrana, un potencial segon fals 9 que acompanyi Messi en espais interiors. Però al Barça no li cal construir, perquè per a això ja hi ha Iniesta, Xavi i companyia.

Neymar ha vingut per aportar gol. Però no és un finalitzador, tot i que sigui hàbil en la definició davant el porter i insistent en el xut llunyà (una qualitat que demostra sobretot amb el Brasil, quan juga contra defenses més aculades que a la lliga brasilera). És un creador d'ocasions de gol, per a ell o els altres. I aquí té el repte Tito Vilanova, que haurà de donar prou llibertat però alhora prou límits a aquesta necessitat de Neymar d'entrar constantment en el joc ofensiu, per garantir la jerarquia de Messi.

Posició i rol al Barça

Neymar se sent còmode arrencant des de l'esquerra i és aquí on sembla que té encaix directe al Barça. Però no és un extrem. Rep més passades al peu que a l'espai. No marxa mai cap a fora. No guanya línia de fons. És un davanter camuflat a la banda, que necessita allunyar-se de la línia que el limita per participar del joc i sentir-se decisiu. Sempre situa l'horitzó en el punt més profund del terreny de joc. És habitual veure'l rodejat de defenses, carregant la cama per fer un canvi d'orientació que activi un company que apareix per l'altra banda del camp. Aquí és fàcil imaginar-se'l fent una bona societat amb les diagonals de Dani Alves per la dreta.

A la seva banda, el triangle explosiu el formarà amb la profunditat exterior de Jordi Alba (que cobrirà les seves deficiències en amplitud) i la intel·ligència interior d'Andrés Iniesta (que exagerarà el seu desequilibri en combinació).

I és que l'ímpetu i l'alegria que mou Neymar és un risc que, ben previst defensivament, desencallarà els monòlegs horitzontals del Barça per fer-lo més vertical i ràpid. Jugui on jugui, la seva arribada afegeix un segon pol d'atracció en les defenses que alliberarà Messi. Però que no gosarà fer-li ombra.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF