OPINIÓ

Les coses bones no solen ser una casualitat, Natalia Arroyo

En gairebé 10 anys ha liderat una revolució que continuarà en una banqueta

Un croissant d’ametlla i un tallat. El dia que vaig conèixer la Natalia Arroyo va ser en una pastisseria japonesa a prop de l’ARA, on portava la gent quan volia fugir de la redacció. Deuria ser el setembre de l’any 2010. Aquell dia jo vaig parlar molt. Ella va escoltar. La Natalia sempre ha estat així. Escolta. I veus pels moviments dels ulls que va prenent decisions, traient conclusions. Aquell cap mai s’atura. I quan parla ella, tu també l’escoltes.

Natalia Arroyo, nova entrenadora de la Reial Societat femenina

Just fa 9 anys, la Natalia i un servidor vam volar a Londres per cobrir per l’ARA la final de la Champions en què el Barça va derrotar el Manchester United. En menys d’un any, la Natalia ja s’havia fet un lloc com una de les millors analistes de la premsa, una ment brillant capaç de desxifrar el joc de l’equip de Guardiola i explicar-ho d’una manera didàctica. En un temps rècord, havia deixat de ser una exjugadora de Primera a ser a la tribuna de premsa de Wembley, per mèrits propis. Pocs mesos abans, davant d’aquell croissant, s’havia sumat al primer equip d’esports de l’ARA. Un bon amic, de qui em crec tot el que digui, en Jordi Sunyer, no va dubtar en recomanar-me el seu fitxatge. En el primer partit de la història de l’ARA, aquell històric Barça 5-0 Madrid, l’anàlisi tàctica del partit la va fer en Robert Martínez, que no es podia comprometre a fer-ho sempre perquè entrenava a la Premier. Les següents anàlisis ja les va fer la Natalia. Tant en Carles Capdevila com l’Antoni Bassas, que llavors era a Washington, van enamorar-se de la forma de comunicar d’una persona que aleshores caminava entre dos mons: el futbol i la comunicació. Al final, ha guanyat el futbol. Normal, sempre ha estat competitiva, la jugadora ha evolucionat a entrenadora. Una ànima lliure que necessitava de la gespa o d’una carretera sense tanques. A la Natalia li agrada comunicar si pot fer-ho fora d’una redacció. I les redaccions, tan enyorades aquests dies, són una comunitat fascinant en què s'obren portes i es tanquen, i que també necessiten viure del record de qui va ocupar una cadira, per afrontar nous reptes.

Han estat 10 anys en què la Natalia no ha deixat de rebre ofertes per comentar partits i fer tertúlies. Sense voler-ho, s’ha convertit en un referent. Molts li han trucat a la porta perquè volien tenir una dona parlant de futbol. Els anava bé, per quota. No van entendre que s’aposta per la Natalia no pas per ser dona. S’aposta per ella perquè s’ho mereix, perquè és la millor. Altres van trucar convençuts que amb ella, podrien aprendre. I així l'hem pogut escoltar a ràdios o televisions. Una persona que no té mai excuses i sempre troba reptes, que no sap estar-se quieta. Quan l’Esther Vera va arribar a la direcció de l’ARA, va tardar pocs segons en entendre que tenia a la redacció una d’aquelles persones que no deixaria d’explorar noves formes per comunicar. Just el que necessita el periodisme avui en dia: ganes d’evolucionar, curiositat, passió.

Molts han seguit la seva manera d’explicar el joc, utilitzant noves tecnologies. Quan els primers youtubers apareixien, ella ja feia vídeos. Quan Twitter encara no era ple d’analistes, ella ja dibuixava fletxes el 2010. La Natalia ha format part d’una revolució en la forma d’explicar el joc en què molts, simplement, ens hem limitat a aprendre. I poques coses més bones pots tenir, en una feina, que viure envoltat de gent de la qual pots aprendre. Gent que amb el seu talent fa millors els altres. Gent que mai ha buscat que li pengin medalles, que no perd el temps buscant el reconeixement.

La Natalia portava temps llesta per fer el salt a una banqueta. Quan marxava amb la selecció sub-16, a la redacció seguíem els resultats des de la distància. Finalment, t’ha trucat un club que aposta pel talent jove, sense por, i que ja ha donat feina a més d’un periodista genial que hauria hagut de tenir contracte periodístic abans. El destí amaga sorpreses boniques a qui més s’ho mereix. I Sant Sebastià sempre és una bona idea. Quan passin els anys, un dels orgulls que ens quedarà serà haver treballat amb tu. I veure com segueixes fent camí, convertint el caos en ordre, aprenent cada dia, sense perdre el temps en allò que no importa, en detalls menors. Per això, quan miris la fotografia de la teva presentació amb la Reial Societat, veuràs que no et vas treure la mascareta que duies a la mà. Era un detall menor. Ja estaves pensant en com serà el teu equip.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF