Triatló
Misc 16/04/2020

Nan Oliveras: “Si m’haguessin dit que m'estrenaria en un Ironman a casa no m’ho hauria cregut”

El triatleta d'Olot promou una acció solidària que va recaptar més de 200.000 euros per al Trueta

i
Natalia Arroyo
3 min
Nan Oliveras, preparat per afrontar l'ironman solidari al garatge

BarcelonaLa setmana passada, ell i el campió mundial Jan Frodeno van completar un Ironman solidari a casa i van recaptar més de 200.000 euros que ajudaran l’Hospital Trueta de Girona. De passada, va calmar el cuquet de competir, ara que el món de l’esport està aturat i el calendari no mostra fites estimulants a l'horitzó.

Aquest #triathome va ser un èxit. Tot el que toca el Jan funciona. Com va sorgir la idea?

Fa sis anys que el Jan viu a Girona i en fa dos que vaig començar a entrenar-me amb ell. Fa unes setmanes em va explicar que volia fer aquest esdeveniment solidari i m’hi vaig voler unir. Tenia ganes de fer-ho, m’hi vaig engrescar de seguida! Vaig muntar-m’ho tot al garatge, una piscina on vaig nedar lligat, i després, el corró per fer la bicicleta i la cinta per córrer. Vam fer els recorreguts amb un programa que es diu Zwift, on comparteixes trams amb gent. Crec que s’hi van ajuntar unes 3.000 persones amb la bici, vam estar animats.

Era el teu primer Ironman, a més.

Sí, va ser doblement gratificant. Amb el Jan vaig fer canvi de distància olímpica a la mitja distància, però si m'haguessin dit que m’estrenaria en un Ironman a casa no m’ho hauria cregut.

Com t’estàs adaptant a aquesta nova distància?

Des de sempre els entrenadors ja em deien que la mitja distància em podia anar bé per les meves característiques. La natació no canvia gaire d’olímpica a mitja distància, potser el canvi més gran és a la bici, és més del doble de quilòmetres i no pots anar a roda. És el que més treballem, no només per fer més volum d’entrenament, sinó per acoblar-te bé a la bicicleta, agafar la postura per no acabar molt cansat. És el que més he de millorar. Entrenar-me amb en Jan m’ajuda molt, ell a molts anys que és a la llarga distància i em sorprèn que, tot i això, treballi tant la velocitat. Va molt de pressa quan fem sèries.

Passar a la mitja distància va ser un canvi forçat, oi?

Sí, m’hauria agradat estirar una mica més la carrera en distància olímpica, competir en uns Jocs, però quan em van detectar mononucleosi vaig passar un any molt difícil i després, quan ja em vaig recuperar, vam considerar que era el moment oportú de fer el salt a la mitja distància. Va ser per molts factors, també perquè els patrocinadors se n’estan anant molt a la marca Ironman.

Tot comença l’any 2016.

Va ser un any molt difícil. La temporada del 2015 va ser espectacular, vaig guanyar el Campionat d’Espanya, feia bronzes a totes les competicions sub-23 i era a les Sèries Mundials, que és la millor categoria de la distància. Tot va començar a fallar a Austràlia. La prova no em va anar gaire bé i, des d’allà, em posava malalt cada setmana. El cos no em responia i a totes les curses m’havia de retirar. Després d’uns mesos em van dir que tenia mononucleosi i després una miocarditis, una mena de virus al cor. Era cada dia al llit descansant, em deien que m’hi estaria uns tres o quatre mesos però el cos continuava sense respondre’m bé. Van ser gairebé dos anys molt complicats. No és com una lesió, no sabia quan em recuperaria del tot.

Es fa inevitable fer comparacions amb la situació que es viu ara mateix, amb la incertesa pel coronavirus a tot arreu.

Sí, és una experiència que aprofitaré per sempre i que m’està ajudant molt ara. Tot allò va fer que conegués en Jan, és un aprenentatge que em suma. Ara estem tots amb el neguit de no saber quan tornarem a competir o si fins i tot aquest any ja no competirem més. Tots els meus rivals estan com jo. Tot el que teníem al calendari està anul·lat, però les curses no són la cosa més important, ara. Importa que ens estiguem a casa i que ens anem entrenant quan puguem i com puguem.

Repetireu l’Ironman casolà?

No n’hem parlat, de moment encara es poden continuar fent donacions per al Trueta durant aquest mes. L’Ironman em va passar molt de pressa!

No deixa de ser curiós que diguis que et va passar volant, quan us hi vau estar vuit hores i mitja entre nedar, pedalejar i córrer. Estàs content amb el temps que vas fer?

És una mica irreal. Al corró et surten unes mitjanes de 40 quilòmetres per hora que és complicat de fer en carretera, el recorregut era molt pla. I a la cinta sí que es fan durs els 42 quilòmetres, pel cap. Però la cosa més important era recaptar diners i ens en vam sortir prou bé!

stats