Publicitat
Publicitat

TENIS

Nadal es guanya l'eternitat a París

El de Manacor es converteix en el primer tenista que guanya vuit vegades un mateix Grand Slam

El primer servei, eficaç, va entrar tot just on volia, al racó dret de la pista. David Ferrer, segurament el millor restador del circuit juntament amb Novak Djokovic, li va tornar una pilota difícil, escorada, prop del cos. I ell va fer el que fa sempre: apartar-se de la bola tant com va poder, preparar el cop i deixar anar el braç amb tota la força. El que va venir després és conegut: cop guanyador, raqueta a terra, samarreta tacada de terra batuda i llàgrimes als ulls. Així és com Rafa Nadal es va endur ahir el vuitè Roland Garros de la seva carrera i així és com es va convertir en un tenista llegendari, etern, únic. El primer que aconsegueix guanyar vuit vegades el mateix Grand Slam.

"Mai havia somiat que assoliria això", va deixar anar un Nadal oníric, un punt absent, que segurament tenia el cap més ocupat pensant en com havia estat de difícil arribar a aquesta final -i guanyar-la- després de mesos d'incertesa per culpa d'una lesió al genoll que mai acabarà de marxar. El cert és que després de la seva tornada, que va perillar seriosament més d'una vegada, no pot tenir un bagatge millor: un Grand Slam, tres Masters 1000, dos campionats mitjans i un de menor a São Paulo. Si hi ha algun tenista que després de passar pel patiment que va passar el tenista de Manacor per culpa de les seves lesions era capaç de tornar a les pistes per continuar conjugant la història en present, és Rafa Nadal. "Estàvem més lluny que mai de guanyar-lo", va declarar el seu mentor, Toni Nadal, quan el seu nebot va acabar el passeig militar (6-3, 6-2, 6-3) contra Ferrer. Les victòries inesperades i amb un punt d'èpica -la semifinal contra Djokovic va ser d'un altre planeta, una final anticipada- són les que deixen més bon regust.

Una final sense història

La fita de Nadal -27 anys, 12 Grand Slams, 59 victòries a París i només una derrota- és pràcticament insuperable, però això no treu que l'aconseguís després de fer un partit funcionarial, sense brillantor. Com si tingués la radiografia del partit al cap i només hagués d'unir els punts del destí per aixecar per vuitena vegada la copa dels Mosqueters. A l'escassa vistositat del partit hi va contribuir decisivament el paper de Ferrer, que va pagar el fet d'estrenar-se en una gran final. I això que el tenista de Xàbia -en el millor moment de la seva carrera als 31 anys, quan d'altres ja fan camí cap a la retirada- va fer un primer joc impecable, amb cops guanyadors i un moviment de cames privilegiat. L'estrella se li va apagar aviat.

Nadal no va trigar a olorar les dificultats del seu rival per trobar la constància adequada, i va saber aprofitar molt bé l'escassa alçada que agafaven els cops del tenista valencià a causa del dia rúfol que feia a París. Els núvols i la pluja fina que no va parar de caure durant més de mig partit van acabar de condemnar Ferrer -que fins ahir no havia perdut cap set en tot el torneig-, més avesat a una superfície més ràpida. El de Xàbia només va aconseguir arrencar set jocs a Nadal i va permetre un parcial de 6-0 a cavall entre el primer i el segon set. Una distància imperdonable si es vol plantar cara al rei de la terra vermella de París.

Ferrer, llastat ahir per un servei ineficient que va perdre fins a vuit vegades, té molt més tenis que el que ahir va demostrar. Només uns quants cops de geni -revessos paral·lels, algun passing-shot sense angle, deixades per a la galeria- li van servir per inquietar parcialment un Nadal que, cada cop que el de Xàbia volia treure el cap, li capava les opcions. Quan no era amb el revés creuat defensiu -una arma que ha anat millorant amb els anys i que des del 2009 constitueix un dels pilars del seu joc-, era enviant una dreta als núvols tot just perquè caigués prop de la línia. I Ferrer, amb aquell punt de sobreacceleració de qui juga per primera vegada una gran final, en cap moment va ser rival per a Nadal. Encara que el públic francès, que mira amb recel els èxits del de Manacor, l'animés en algunes fases del partit.

Els crits a favor de Ferrer no van ser l'únic que va sortir del públic durant el duel. També va aparèixer un activista contrari al matrimoni homosexual amb una bengala, que va ser ràpidament reduït pels serveis de seguretat del torneig.

El pecat del segon servei

Si hi ha alguna dada que resumeix el mal partit de Ferrer és la seva escassa eficàcia amb el segon servei: només va guanyar un 25% dels punts quan ja havia fallat el primer. Això vol dir que tres de cada quatre punts que Nadal jugava sobre el segon servei del contrincant anaven a parar al seu marcador. Això explica que el tenista balear trenqués el servei de l'oponent en vuit ocasions -ahir, sens dubte, era el dia del vuit- amb una efectivitat del 50% en les boles de break . Ferrer només va aprofitar el 38% d'aquestes situacions.

Les finals, com solen dir els jugadors, no es guanyen pels cops guanyadors, sinó per la diferència en els errors no forçats. Ferrer en va fer 35 i només 22 cops guanyadors. Nadal va cometre 25 errors i, en canvi, va aconseguir 34 winners . Una xifra suficient per endur-se el duel.

Més enllà de les xifres, sovint fredes, l'aire que va traspuar el partit és el d'absoluta superioritat d'un Nadal que va controlar tots els ressorts del joc. Coneixedor al detall dels estratagemes de Ferrer -s'han enfrontat 24 vegades, amb 20 victòries del balear i només 4 del de Xàbia-, només va haver de posar en pràctica les lliçons dels partits anteriors per endur-se el d'ahir. La sensació d'estar un metre per sobre de la pista, governant el partit i triant bé tots els atacs i totes les defenses, és ja un clàssic per al públic de París: l'han vist contra Mariano Puerta, contra Roger Federer i contra Novak Djokovic. Ahir Ferrer es va convertir en una nova víctima en l'altar del tenis a Roland Garros.

I ara què li espera, a Nadal? De moment ja ha anunciat que no jugarà a Halle, el torneig sobre gespa que fa de preludi a Wimbledon, i centrarà tots els seus esforços en el Grand Slam londinenc, on l'any passat va començar el seu calvari de lesions després de perdre contra Lukás Rosol en segona ronda. Aficionat a les venjances -esportives- i a repetir triomfs, Nadal buscarà la seva tercera corona a la gespa de Londres, el temple de l'elegància on Roger Federer mourà totes les fitxes per sumar-hi el seu vuitè triomf.

Una evolució, una fita

Nadal és ara mateix número quatre del món, l'últim vestigi d'una temporada, la passada, marcada per una hoffitis al genoll. A Wimbledon no defensa més punts que els de la primera ronda, i a l'Open dels Estats Units qualsevol guany serà net, mentre que els seus rivals -Djokovic, Federer, Murray, Ferrer- hi defensen bons resultats. Això fa que, competidor de mena, el de Manacor ja pensi a recuperar el número u.

Opcions? Amb Nadal és difícil fer pronòstics. Però segurament, quan el tenista balear va trepitjar per primera vegada Roland Garros, ningú va pensar que al cap de vuit anys ja hi hauria sumat vuit corones. Tampoc ningú va pensar que ara, amb 27 anys, tindria 12 Grand Slams. Nadal conjuga la història en present.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF