TENIS

Nova York, als peus de Rafa Nadal

El tenista arriba als 19 Grand Slams amb la conquesta del seu quart Open del Estats Units

Rafa Nadal es va asseure a la banqueta de la pista central Arthur Ashe Stadium amb les mans a la cara. És el moment que hi ha entre celebrar la victòria, amb les pulsacions al màxim per a l’últim punt, i seguir el protocol de la cerimònia d’entrega de premis. El balear va començar a plorar. Va ser la manera de pair gairebé cinc hores de final contra Daniel Medvedev i la conquesta del seu quart Open dels Estats Units (7-5, 6-3, 5-7, 4-6 i 6-4). Nova York se’l va mirar en silenci uns instants. Els aficionats van respectar el to íntim abans d’embogir a crits, fent justícia a la histèria de l’estil yankee. Nadal acabava d’engrandir el seu llegat, arribant a la xifra de 19Gran Slams, i s’ha situat a un de Roger Federer per reobrir el debat de qui és el millor entre l’excel·lència. “Us espero l’any vinent”, va dir Nadal per tancar el torn dels parlaments. El mallorquí ha après a gestionar la part del tenis sense pilota més enllà de la correcció -rígida- habitual. Hauria pogut treure pit, perquè el partit va ser una oda al que s’espera d’una final. La graderia de Flushing Meadows acompanyava els intercanvis de dinàmica en el joc. Primer animaven al balear. Quan va fer el 2-0 van començar a donar suport a Medvedev perquè en volien més. No concebien un espectacle que durés poc més de dues hores. L’Open volia quantitat.

La qualitat estava segmentada per trams estratègics. Nadal va endur-se el primer set per ofici i experiència. Va ser garrepa en virtuosisme. L’inici del partit és un petit marge on tot s’hi val. El que importa és començar colpejant. El tenista espanyol va dedicar-se a llegir el joc i sumar un break més que l’altre jugador. Era clau agafar la iniciativa. El desgast es tolera millor si jugues per davant en el marcador. El rendiment psicològic va ser un dels elements més espectaculars del partit. El número 2 del món va encaixar la remuntada del rus amb maduresa. El més normal després de cedir dos sets i jugar-t’ho tot a l’últim és perdre. Nadal va aixecar-se sent millor, mantenint el to físic. Està fi. Ja no és la bèstia musculada de la seva primera etapa al capdavant de la llista de l’ATP. Ara economitza millor els moviments. Aprofita la seva tàctica per buscar les pessigolles als rivals. Encadena pilotes altes i baixes per buscar les errades i tenir una situació clara per fer cops efectius. No sempre han de ser guanyadors.

El manacorí es va endur ahir la final amb menys cops guanyadors i pitjor percentatge d’encert en pilotes de break que Medvedev (75 per 62). Menció a banda del segon set, on el rus va arribar gairebé a les 30 errades no forçades, demostrant que encara ha de canalitzar el seu talent. El contrast en la gestió dels moments crítics va ser evident. Nadal era el segon jugador amb més edat que disputava la final del torneig de Nova York (Federer en tenia 34 el 2015) i jugava contra el més jove des del 2010, quan Novak Djokovic va quedar-se a les portes del trofeu. La intrahistòria dels Grand Slams de l’última dècada giren entorn del serbi, Nadal i Roger Federer. El Big Three monopolitza el tenis mundial. La disciplina celebra viure una etapa daurada, amb els seus tres millors esportistes de sempre. S’han repartit 55Grand Slams dels últims 66, des que Federer va aixecar Wimbledon 2003. Que Pete Sampras en tingui 14, quart en el rànquing, sembla una anècdota. Si Serena Williams es resisteix a donar el testimoni en el quadre femení, Federer, Nadal i Djokovic prometen encara anys de protagonisme. La història els recordarà als tres, però no oblidarà a qui finalment estableixi un sostre amb la seva particular col·lecció de títols.

Nadal assumeix el repte de ser el número 1 en un bon moment. Les lesions que va arrossegar fa dos anys van posar en dubte el seu estatus d’estrella del circuit. Nadal podria tenir un palmarès encara més gran si no hagués hagut de renunciar a gairebé 15 Grand Slams. El títol nord-americà d’ahir va ser el punt final d’una temporada que el consolida en la seva tercera joventut. En els últims mesos ha aconseguit el dotzè Roland Garros, l’Open el dels Estats Units, una semifinal de Wimbledon i la final d’Austràlia, a banda dels Màsters 1.000 de Roma i el Canadà. “Jo escric la meva història. No puc predir el futur”, diu Nadal.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF