La mutació necessària del Barça des de la Supercopa

Barcelona"Som el mateix equip que a la Supercopa", defensava Ernesto Valverde després del partit contra el Dépor. En la mateixa afirmació, però, el tècnic afegia que de l'agost al desembre l'equip ha anat millorant, tocant tecles per evolucionar, per "avançar". Quines tecles ha tocat? Com està avançant l'equip? Per què ha canviat tant el pronòstic del clàssic, si a l'estiu la superioritat madridista semblava incontestable?

Inèrcia Neymar

El primer clàssic de la Supercopa es jugava al Camp Nou, encara amb l'impacte de l'adéu de Neymar. Valverde no va tenir temps d'afrontar la baixa del brasiler i va plantejar un partit que imitava patrons de la temporada anterior: un extrem esquerre amb capacitat per desbordar i Messi, partint de la dreta per deixar la banda tota per al lateral. Però ni Deulofeu ni Aleix Vidal van poder compensar el desequilibri de l'equip.

El Madrid va deixar-se dominar però va viure còmode, conscient de les dificultats que tenia el Barça per atacar-lo amb perill, sense els regats de Neymar. A més, amb Kovacic sobre Messi, el poder ofensiu dels blaugranes era limitat.

Repetir l'estratègia implicaria que Zidane, en un cop de timó, sacrifica Isco, Kroos, Modric, Bale... L'alternativa és fer-ho amb Casemiro, però necessita el brasiler per a altres equilibris defensius, i no el voldrà tenir tot el partit pendent de Messi.

Un extrem menys, un migcampista més

La ressaca de la Supercopa va anar consolidant, setmanes més tard, la idea que ha fet fort al Barça de Valverde en l'inici de curs: regirar el 4-3-3 a un 4-4-2 que reforci el mig del camp amb un migcampista extra, encara que toqui sacrificar la figura de l'extrem. De Neymar, de Deulofeu. La lesió de Dembélé ha exagerat aquest pla.

A partir d'aquí, s'ha provat amb dues fórmules, sobretot: Paulinho o André Gomes. El paper de Denis, que va arribar a tenir minuts d'extrem esquerre contra el Madrid a l'agost, fins i tot, no ha tingut pes en aquesta equació, i tampoc s'hi ha ficat gaire Sergi Roberto. Alcácer també ha contribuït a enriquir les variables del 4-4-2, però amb altres objectius.

Paulinho i la densitat al mig

Quan s'aposta per Paulinho, Valverde busca reforçar el carril central. El brasiler s'ubica gairebé com a segon punta, aportant la profunditat al costat de Luis Suárez. La combinació permet a Messi acostar-se a Busquets, el que més l'alimenta de pilotes.

Això també té repercussió defensiva, perquè allibera Busquets d'haver d'anar a pressions altes, perquè ja hi ha companys en zones intermitges que poden impedir la transició de l'adversari. Ubicar Busquets més a prop dels centrals està donant seguretat a l'equip, que se sent més protegit, més vigilat.

Està sent la combinació que millor funciona al Barça en els grans escenaris i la que sembla més probable per al Bernabéu.

André Gomes i el rol invisible a la dreta

L'altre 4-4-2 utilitzat en un gran escenari és el que es va veure al Wanda Metropolitano, amb André Gomes per banda dreta. L'aposta ubicava Rakitic al doble pivot amb Busquets per donar consistència als mecanismes de vigilàncies.

La tria, segurament, pretenia donar l'amplitud que s'assumeix necessària contra l'Atlètic de Madrid, i més tenint en compte el perill del seu lateral esquerre, Filipe Luis. Exigir-lo amb un jugador a l'extrem podia ser bona estratègia. Contra Marcelo sona apropiat el pensament, però les circumstàncies no han permès entrenar-lo gaire en competició i no sembla la combinació més probable, llevat que Sergi Roberto pugui fer de tapat i sorprendre en l'alineació.

El renaixement de Jordi Alba

En tot aquest procés de trobar l'equilibri de l'equip, el Barça ha descobert la seva principal peça per desequilibrar: la banda esquerra. Sense un extrem que li limiti les incorporacions, Jordi Alba s'ha deixat anar. Les seves aparicions per banda són un estímul per a la cama esquerra de Messi, i l'argentí ha creat una complicitat amb el lateral que fan d'aquesta societat la gran arma ofensiva del Barça de Valverde.

En alguns partits, com a l'estadi de la Cerámica contra el Vila-real, o a Mestalla, ha calgut que Valverde agités alguna cosa des de la banqueta perquè se li obrissin espais a Jordi Alba. Alcácer ha sigut clau en aquest rol, atraient el lateral i concentrant la mirada a l'àrea per a que el carril exterior quedés lliure. Sense ell, Valverde haurà de trobar alguna altra peça si el partit no s'obre per al de l'Hospitalet.

Contra el Madrid, a l'estiu, de fet, va costar molt trobar-lo perquè ni Deulofeu, primer, ni Denis Suárez després, van poder arrossegar d'allà Carvajal ni allunyar de la cobertura Varane.

Defensar els atacs llargs

Que el Barça ha guanyat consistència defensiva des de l'estiu és una obvietat que demostren els números. El menys golejat de la Champions i de la Lliga. Més enllà del paper que Ter Stegen està tenint en aquest èxit, la solidesa té a veure amb aquesta estructura ofensiva que anàvem comentant.

Tot i així, al Barça se li ha destapat alguna esquerda que els grans rivals han anat aprofitant en els duels importants de la temporada. El València i l'Atlètic de Madrid, per exemple, que tenen un atac per l'esquerra poderós com podria tenir-lo el Madrid amb Marcelo, Isco o Cristiano, han trobat forats per la banda dreta del Barça quan han aconseguit allargar la seva fase d'atac.

Els gols de Rodrigo i Saúl són una demostració dels problemes que podria tenir el Barça si el clàssic donés trams de domini al conjunt madridista.

Evitar els contraatacs

De tota manera, la balança seguirà decantant-se en la capacitat que tingui el Barça d'impedir que el Madrid pugui córrer. Els últims adversaris blaugranes eren potents en transició, amb davanters ràpids i mecanismes de contraatacs molt ben elaborats. L'equip de Valverde, concentrat en aquesta tasca, ha controlat força bé aquestes situacions de joc que a l'estiu van acabar de treure-li opcions de títol. Els minuts finals al Camp Nou van ser una sagnia que la velocitat blanca va convertir en un dolorós, i enganyós, 1-3.

Si el Madrid voldrà cedir la iniciativa perquè se li obri aquest panorama de partit, o si, per contra, els de Zidane buscaran més possessió i una pressió alta que els permeti dominar com a la tornada de Supercopa, és un dels grans interrogants del clàssic. Si passa la primera hipòtesi, el Barça haurà d'exhibir la maduresa de la seva mutació per deixar de ser l'equip vulnerable que era a l'agost.