UN MUNDIAL SENSE FUTBOL

Un Mundial als assentaments il·legals

Un dia abans de l’inici del Mundial, Palestina perd una votació al congrés de la FIFA en què exigia respecte als drets humans internacionals

Una nit d’hivern del 1975 més de 60 persones van arribar a una zona de camps de conreu palestins i van alçar-hi unes estructures per poder-hi dormir. Quan va sortir el sol i els pastors de cabres van arribar a la zona, van descobrir que eren colons jueus que pretenien aixecar-hi un assentament. Així va néixer la ciutat Ma’ale Adumim, fundada per membres d’un grup de fanàtics religiosos anomenat Gush Emunim. Els membres d’aquest grup defensen, entre altres coses, que Israel té dret a aixecar assentaments en tots els territoris palestins, ja que són les terres on va existir fa segles el regne d’Israel. Quan es va crear aquest assentament, l’exèrcit d’Israel va desallotjar aquests colons per evitar incidents amb els palestins en uns anys tan complexos com la dècada dels 70. En aquella època, el govern d’esquerres d’Israel tenia clar que aquests assentaments no eren legals, però quan el 1977 el govern laborista va perdre les eleccions i va assumir el govern Menahem Begin, un president de dretes, va optar per concedir l’estatus de poblat permanent dins d’Israel als assentaments, i això malgrat que la zona queda dins dels territoris palestins segons tots els acords.

Ma’ale Adumin, doncs, va passar a tenir la protecció del govern d’Israel i no va parar de créixer: és a uns 30 minuts de Jerusalem i va ser triada com a residència per famílies pobres atretes per un estil de vida comunal i barat. El govern ha facilitat que el preu dels pisos sigui molt econòmic, així que l’assentament ha crescut ràpid. El 1979 Ma’ale Adumim ja va aconseguir l’estatus de consell local i l’arquitecta Rachel Walden es va encarregar dels plans perquè l’assentament creixés de manera ordenada. Amb el temps, Ma’ale Adumin va arribar a l’estatus de ciutat i ara supera els 40.000 habitants. Malgrat ser terres concedides a l’estat de Palestina segons la resolució 181 de les Nacions Unides, el govern d’Israel no ha deixat de promocionar el creixement d’unes ciutats que tenen els seus clubs de futbol, com el Beitar Ma’ale Adumim, que aspira a pujar a la Segona Divisió d’Israel. Aquest és un dels cinc equips que juguen cada setmana tenint la seu en un territori que, segons la Federació Palestina de Futbol, és il·legal. Dels altres quatre, un té la seu als alts del Golan, territori ocupat a Síria. I, curiosament, dels cinc clubs, tres s’anomenen igual, Beitar: el Beitar de Ma’ale Adumim, el Beitar d’Ariel i el Beitar de Giv’at Ze’ev. El nom deriva d’una organització política fundada per Ze’ev Jabotinski, ideòleg de la dreta israeliana als anys 30, quan els membres del grup s’entrenaven militarment per crear un estat d’Israel, inspirant-se breument en el feixisme italià abans del gir que va fer Mussolini a la qüestió de la raça i la tolerància amb el judaisme. Als Beitar, per cert, no s’hi deixa jugar futbolistes musulmans o àrabs.

La qüestió dels assentaments va provocar una campanya de la Federació Palestina de Futbol per modificar un article dels estatuts de la FIFA referit al seu compromís a respectar els drets humans internacionalment reconeguts. Però a Moscou la FIFA va votar que no, dient que els drets ja són respectats. Qui sí que va veure com li obrien un expedient va ser el president de la Federació Palestina, per haver demanat fa poc cremar la samarreta de la selecció argentina en saber que jugaria un amistós a Israel, un partit que es va suspendre per les amenaces de simpatitzats palestins als argentins. El futbol fa anys que s’ha convertit en una arma política ben perillosa.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 24/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF