09/06/2018

El que quedarà del Mundial

3 min
Van Gaal, protagonista el 2014

BarcelonaFa unes setmanes que em pregunto què recordo del Mundial del Brasil. He intentat respondre'm en fred, sense remirar-me res, bastant-me només en el que em va marcar d'aquells dies de competició intensiva. Més que un exercici de revisió tàctica, està sent com una mena d'avís, de recordatori a mi mateixa. És probable que a Rússia algunes propostes tornin a il·lusionar-me amb un canvi de paradigma futbolístic, com em va passar amb els laterals llargs en les estructures amb tres centrals (Holanda, Xile, Mèxic o Costa Rica) o amb les alternatives de domini de tots els partits, i és probable, com va passar quatre anys, que res de tot això acabi d'agafar volada en el dia a dia posterior.

És el que tinc més fresc en el record: l'alerta que se'm va despertar amb certs mecanismes de joc d'algunes seleccions. Podrien convertir-se en tendència en el futur? Ho veuríem als clubs durant la temporada? Em divertia imaginar quin recorregut tindrien aquelles defenses de cinc, que alguns equips convertien en un mur de protecció i d'altres, en una solució davant la falta de talent a l'extrem. Si no tens opció de regat clar, rebent al peu, proves de trobar el desequilibri des de la carrera, des d'una recepció més endarrerida perquè el jugador, més físic que hàbil, resolgui en marxa. No és ben bé el que s'ha vist durant l'any a Montilivi, però recorda una mica al que li ha funcionat a Machín enguany amb el Girona.

Encara no sé si aquelles solucions tenien més a veure amb els problemes per trobar bons laterals, bons extrems o bon joc interior. Només sé que la solució, a l'Holanda de Van Gaal, sempre la tenia Kuyt, la tecla per fer mutar aquell equip, del 5-3-2 al 4-3-3. El mal dels entrenadors sempre és la sensació que ha faltat temps per consolidar una idea i la constatació que, en una plantilla, sempre hi ha qui connecta abans amb el missatge. A un seleccionador aquest fantasma el persegueix, fins i tot, una miqueta més.

Recordo espessor, de fet. Carrils centrals sobrecarregats, moltes alternatives en el domini de cada selecció, moltes dificultats per progressar des de la combinació, fins i tot per a les seleccions més tècniques. I recordo més por de perdre que ganes de guanyar. Si hi penso amb més atenció, m'envaeix aquesta por: que tornem a tenir un Mundial prudent. Seria una llàstima, perquè la Champions d'enguany m'ha semblat que premiava les dinàmiques més valentes dels entrenadors. El pas enrere, l'especulació, ha rebut més càstig que premi. Li va passar al Madrid al Bernabéu davant la Juve i a la mateixa Vecchia Signora quan va igualar l'eliminatòria. Li va passar al Liverpool a Roma i al Roma a Liverpool. Li va passar al Barça a la capital italiana.

No sé què n'hem d'esperar d'aquest Mundial de Rússia. Els habituals del futbol internacional ja fa setmanes que fan les seves travesses, i analitzen les dinàmiques de cada selecció en el seu camí fins al Mundial i, també, com hi arriben les principals estrelles de cada equip. Qui farà de què i què farà cadascú. I el que resulta fascinant és que el mateix jugador, aquí i allà, ens acabarà semblant dos jugadors perquè amb el seu país tindrà responsabilitats diferents que al seu club. Diga-li Isco, diga-li Rakitic, diga-li Suárez. Beneïts ecosistemes.

A partir de dijous, en aquest espai jugarem. Sé que no podré evitar emocionar-me amb les coses que ens ensenyi Rússia 2018, ja sigui en clau Barça o en clau revolució tàctica per al que ve. I sé que, en quatre anys, la relectura ens provocarà més d'un somriure. Arrenquem.

stats