Mudar la pell per ser més que un ‘killer’

Luis Suárez comença a suplir la manca de gol puntual amb treball per generar espais i situacions ofensives lluny de la porteria

Tres gols i tres assistències. La targeta de serveis de Luis Suárez d’aquesta temporada no passa desapercebuda. El davanter del Barça ha completat un primer tram de dos mesos barallat amb l’encert. La pilota no vol entrar. No és per una manca d’intensitat o de relaxació puntual. El seu rendiment respon a una sobreacumulació de minuts del curs anterior, la disputa del Mundial de Rússia, amb rol de titular indiscutible, i un treball de pretemporada fet a correcuita. La llista no és curta, i el desgast, evident.

Són números, no sensacions. L’uruguaià és un jugador potent, amb un tram inferior fort, però no és un superdotat en termes de musculació. És un crac perquè combina bé el colpeig, la lectura del joc entre línies i la tècnica. No dependre únicament de les cames el fa un futbolista amb un recorregut ampli. Ara cal que Suárez entengui -o li facin entendre- que té una edat (31 anys) i que ha d’esprémer al màxim la condició de professional. Els problemes físics de les últimes temporades són normals en un jugador de la seva trajectòria. Les molèsties, com les que pateix ara al genoll, el treball de prevenció, els entrenaments recuperadors i les banyeres de gel i de contrastos entraran en una nova fase, més incisiva. És llei de vida, però les alarmes comencen a sonar al Camp Nou.

Economitzar la pilota

Que el sud-americà no estigui al 100% sembla que és un problema d’estat per com està confeccionada la plantilla d’Ernesto Valverde. L’entitat de Munir El Haddadi, una perla que ja hauria de ser un futbolista amb nom i congnom, fa que la posició de davanter centre estigui reforçada a mitges. El jugador de La Masia no està rendint malament, però no té el pes ni la personalitat per assumir galons de titular. És el cas de Paco Alcácer, ara referència del planeta futbol a les files del Dortmund, alliberat. El Barça sembla condemnat a no tenir un suplent de garanties. Leo Messi serà el pla d’emergència per si els gols del 9 segueixen sense arribar. Si la manca d’efectivitat de Suárez pot tenir una lectura positiva, que la té, és la seva capacitat d’aportar més enllà de foradar xarxes rivals. Aquesta campanya està demostrant que pot evolucionar com a futbolista, i que la seva aportació pot ser rica en fonaments tàctics. Esvaeix la por a què passarà quan el sud-americà no tingui tanta gasolina i hagi de seguir sortint d’inici.

El seu millor partit fins ara ha sigut el de la Lliga de Campions contra el Tottenham. Sense anotar, l’ex de l’Ajax va fer un recital a Wembley de com aprofitar els espais, de generar-ne quan no té la possessió i de controlar els moviments contigus. Amb un cop d’ull sabia quina trajectòria faria Messi o Coutinho. En funció del recorregut, decidia. Anticipar-se i reaccionar a les accions és el més difícil a l’esport. Has de pensar bé i ràpid, en calent, quan el cos pesa i no tens oxigen. Aquí, entre condicionants, Suárez sembla que es mou bé. Crea ocasions sense aglutinar molta pilota. Es tracta d’economitzar les intervencions, d’estar actiu tot i ocupar menys metres del terreny de joc. Ho va fer també el dia del PSV. La gent que l’envolta es beneficia del seu treball. Com si fos una boia, o un pivot d’handbol: em barallo al límit del camp (la línia de fora de joc o la de sis metres, en el cas del 40x20) perquè el col·lectiu sigui més ric en recursos. Que rebo i puc fer gol, bé. Que em desplaço i potencio la desmarcada d’un extrem, també funciona. La nova versió del blaugrana potencia el Messi més incisiu i deixa marge perquè Coutinho, Dembélé o Rakitic, de segona onada, puguin sumar en termes ofensius. Que el càsting de golejadors creixi és una bona notícia per al Barça i pot compensar la manca d’un segon punta de primer nivell.

Les noves regles del joc

El camí de Suárez serà llarg, perquè l’obliga a reinventar-se. Seguirà els patrons del nou futbol. El ritme és cada vegada més alt, amb velocitat i futbolistes que puguin rematar, fintar i guanyar una cursa. Són davanters centre moderns, jugadors que tenen talent més enllà de les dianes, com Timo Werner, Roberto Firmino i Rodrigo Moreno. Karim Benzema ha sigut l’exemple per antonomàsia. El cas del Reial Madrid pot ser semblant al del Barça. L’equip acumula quatre partits consecutius sense fer gol. ¿És culpa de Benzema? Té un grau de responsabilitat, però no n’és l’únic responsable. El francès és un davanter diferent, que s’associa bé i fa jugar els companys. Isco, Asensio i Bale xuten més que la temporada passada. Canviar els registres de cara a la porteria rival depèn de la seva inspiració, de com amortitzar la tasca de Benzema al balcó de l’àrea. Olivier Giroud és el davanter centre de la campiona del món perquè dibuixa situacions per a Kylian Mbappé o Antoine Griezmann. Com al Chelsea amb Eden Hazard. El belga és el màxim golejador de la Premier League sense ser un jugador que es caracteritzi per trencar registres golejadors. Ara els 10 lluiten per liderar els pitxitxis. Més responsabilitat i més variants corals.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF