CAMÍ, CAMÍ

Mortitx i Lavanor, un món a part

Travessam la finca pública, farcida de sorpreses

La regió de Mortitx aparenta ser una porció de la Serra de poca entitat, sense cims de renom, ni possessions nobiliàries, ni cites històriques. Tanmateix, per poc que la transitem, els camins arcaics, les runes estojades, els barrancs, reiars i roquissars; els contrasts del paisatge, a cada passa; la calma i el silenci, o la rudesa dels itineraris, ens transfereixen una sensació de premi, de privilegi, pel simple fet de poder ser-hi.

El bec d’Oca, les Mars Fresques, el cingle del Pi, l’Urdial, Lavanor, el Burgar, el torrent Fondo, el Rafal, la barrera del Pare nostre, el clot Saguer... són nostres com si fossin heretatge.

Partim del portell de la finca, obert en el km 10,9 de la carretera Ma-10. L’antiga possessió és, en bona part, de titularitat pública, ja que el Govern en controla més de 700 ha. La porció més meridional i pròxima a la carretera és d’una empresa dedicada a la viticultura, amb seu a les cases de Mortitx. El topònim, escrit en el s. XIII amb la forma “Mortit”, prové de la parla llatina dels indígenes cristians, en temps de la dominació islàmica.

El camí de Lavanor

Vorejam el turó estratègic on s’alcen les cases, un espai ja ocupat en l’època paleocristiana o romana. A la mola immediata (463 m) hi resten murades i construccions talaiòtiques, a més d’un talaiot quadrat, 500 metres més al nord. S’associen a un poblat destruït a la tanca del Pou. Una desviació cap al nord és la ruta del Rafal que, per ara, no toca. Baixam al vinyet del sementer Pla, i trencam cap al nord, per anar a parar als costers d’olivar del marge esquerre del torrent de Mortitx.

Abans de pujar cap a la plana de Lavanor, ho paga desviar-nos unes passes cap al NE, per la sendera que s’orienta per l’estret del Burgar. Hem de parar esment en els tossals de la dreta, prop del sementer de Baix: en una comella, destriarem les construccions ciclòpies del poblat talaiòtic del cingle de les Mules, que conserva la torrota rodona que hi reforça l’accés emmurallat.

Prosseguim pel camí de Lavanor que, en menys de mitja hora de revolts, ens situa a una planeta encaixada entre el puig de les Parades (506 m) i els estreps nord-orientals del puig Caragoler de Femenia, denominats el Més Alt de Lavanor (729 m). També aquí, entorn del sementer, hi apareixen clapers com a vestigi d’un altre assentament talaiòtic. Al coster del puig de les Parades queda una plataforma cerimonial. Al recer de la muntanyola s’hi troba un antic porxo, reconvertit en refugi per a excursionistes.

El nom l’Havanor, Lavanor o l’Havanó pot ser un eufemisme de l’Havana, sinònim aquest de riquesa, però no se’n sap amb certesa l’origen.

Pel coll del vent cap a les Basses

Si prosseguim pel camí principal, passarem prop de la font Blanca, una surgència al peu d’un gran còdol. En el collet immediat travessam un espai reblit de pedres compostes que denoten singularitat i antigor. Sembla que ens trobam en un reducte islàmic, propablement emprat com a últim baluard, en produir-se la invasió cristiana de 1229. Des del mateix punt gaudim d’una magnífica perspectiva cap al nord, amb el clot Rodó sullà baix. S’hi localitzen, també construccions prehistòriques.

Un pas artificial, amb fort desnivell a cada vessant -el collet del Vent- obre via cap al pla de les Basses, on arribam en pocs minuts. És un espai insòlit, verd i pla, entre roquissars erms. L’única construcció és una bassa coberta, feta amb pedra i troncs d’ullastre. Si franquejam la plana, trobarem traça de caminois que ens acostaran a la cinglera marina, a uns 500 m de la bassa. Unes penyes enlairades, denominades el Mirador (392 m), mostren l’espectacle no tan sols de l’espectacular vorera, sinó també de la Serra més pròxima (puigs Caragoler i Tomir, puig de Ca...). No empram adjectius com inaccessibles o intransitables per descriure els fondals, ja que és sabut que, almenys pel pas del Pi, agosarats contrabandistes hi muntaven valuoses càrregues.

Retornarem pel mateix camí cap a la carretera. Segur que, just en esmentar Mortitx, se’ns obrirà un munt de recordances.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF