Mor als 83 anys Raymond Poulidor, l'etern segon del Tour de França

BarcelonaFa cosa de mig any, en una extensa entrevista a l’agència Efe, els periodistes li van preguntar a Raymond Poulidor si li sabia greu haver passat a la història com l’etern segon del Tour de França. L’exciclista francès va dibuixar un somriure per sota el nas i va contestar: “Si hagués acabat posant-me el mallot groc no s’hagués parlat tant de mi després d’haver acabat la meva carrera”. Ahir a la matinada, als 83 anys, moria el mític ciclista francès després d’una llarga hospitalització.

Nascut el 1946 al centre de França, fill d’uns humils masovers, Poulidor es va aficionar de ben petit a la bicicleta i va acabar lluitant com pocs per arribar a l’elit del ciclisme. Va tenir una carrera llarga i molt exitosa (de 1960 a 1977) i va arribar a pujar al podi del Tour en vuit ocasions, l’última amb 40 anys. Però malgrat tenir un palmarès impressionant, amb 189 victòries -entre les quals destaquen una Vuelta a Espanya (1964), a més de les clàssiques Milà-Sanremo (1961), la Fletxa Valona (1963), la París-Niça (1972 i 1973) i la Dauphiné (1966 i 1969)-, va ser recordat eternament per no haver pogut guanyar la cursa més important del ciclisme mundial, el Tour. “Vaig pujar vuit vegades al podi, més que ningú, i tinc un gran palmarès. Però el meu nom està associat amb el número dos”, recordava amb un punt de nostàlgia des de Saint-Léonard-de-Noblat, la localitat del centre de França on vivia des de feia dècades.

Conegut amb el sobrenom de Poupou, sempre va estar lligat al Tour de França, fins i tot després de penjar el casc. Va ser comentarista i durant els últims 19 anys havia participat com a ambaixador del mallot groc, la icònica samarreta que porta el líder de la ronda francesa i que aquest any feia precisament 100 anys.

El talent i l’esforç de Poulidor no van ser suficients per derrotar el seu compatriota Jacques Anquetil, el primer a guanyar cinc vegades el Tour, entre 1957 i 1964. L’italià Felice Gimondi (1965) i els francesos Lucien Aimar (1966) i Roger Pingeon (1967) li van barrar el pas cap a la glòria. I el 1968, quan estava en disposició de vèncer, va haver d’abandonar a falta de cinc etapes al ser atropellat per una moto. El 1969 ja va ser tard, perquè començava la llegenda d’Eddy Merckx, que es va imposar en cinc de les sis edicions següents. Malgrat tot, encara va tenir una última bala el 1976, amb 40 anys, però va acabar segon per darrere d’un altre belga, Lucien van Impe.

Però Poupou mai es rendia. Aquest esforç, lluita i tenacitat el van convertir en una llegenda, un ídol de masses. Fins i tot, recorden els experts, la gent el preferia a Anquetil -a qui acusaven de ser massa calculador- o a Merckx -un ciclista amb una ambició infinita-. Curiosament, aquest reclam popular va fer que els organitzadors de les nombroses competicions pensessin en Poulidor abans que en els altres, perquè generava més interès esportiu. I, per tant, també va acabar guanyant més diners que els seus rivals.

“Era molt més que l’etern segon. Tenia un gran palmarès! Era un gran home, un gran campió, molt estimat pels francesos”, deia ahir Merckx. Qui li havia de dir a Poupou que el fet de no pujar mai al capdamunt del podi dels Camps Elisis li acabaria donant tanta popularitat.