Mirall, trencat?

Barcelona“Papá, ¿por qué somos del Atleti? ” Quan vam veure aquell anunci tots els pericos ens hi vam sentir plenament identificats. En els ulls dels nostres fills -o, més ben dit, en la nostra mirada als ulls dels nostres fills- havíem sentit aquesta pregunta. Podent ser d’un equip fàcil, de l’equip de tothom, d’un equip que guanya sempre, d’un equip que mai ha de traspassar les seves figures -en definitiva, de l’equip del poder- per què ens hem complicat la vida i ens hem fet de l’equip difícil, de l’equip altre? Del pupas. Com pot ser que fins i tot un títol pel qual hem fet tants mèrits no sigui nostre? Ells han perdut dues finals de la Copa d’Europa a l’últim minut. Doncs nosaltres, dues finals de la UEFA als penals. Ens vam haver de vendre la casa per anar de lloguer. I ja no menciono altres desgràcies més tristes.

La victòria infreqüent és més satisfactòria. Molts amics m’han sentit aquesta frase quan em volen convèncer de la seva més gran felicitat esportiva. No és meva: és d’un seguidor de l’Atlètic de Madrid: Juan García Hortelano. L’autor d’ El gran momento de Mary Tribune, oficinista als matins, immens escriptor a les tardes i amic nocturn dels madridistes Juan Benet i Javier Marías, reivindicava els blanc-i-vermells amb aquesta ocurrent frase. L’Atlètic és el nostre mirall. Tots dos vivim a l’ombra d’uns gegants que són més que un club, però ells se n’han sortit. Demà visitaran el nostre estadi per confirmar la gairebé segona plaça de la classificació.

Juguen regularment la Champions. Competeixen per la Lliga -i l’han guanyat diverses vegades-. Tenen figures mundials a la seva plantilla. Però fa poc menys de vint anys la situació era molt diferent: ells baixaven a Segona mentre nosaltres guanyàvem el que, per a molts, era el nostre primer títol. Amb un murri que mereix la Creu de Sant Jordi i, precisament, jugant contra l’equip matalasser. Una gran ciutat com Madrid -i, per tant, com Barcelona- dona per més d’un club de primera línia mundial. Abans de buscar excuses en un entorn desfavorable, ens hem de preguntar què hem fet malament i com ho podem fer per ocupar l’espai que ens correspon.

Però el gran repte -vinculat a l’econòmic i a l’esportiu- és social. L’Atlètic representa el Madrid canalla, el Madrid maleït, el Madrid noctàmbul. Contracultural sense definir-se contra ningú. Aquest és el nostre repte. Ara bé, segurament això no serà possible mentre la mirada hipertròfica de la identitat nacional ho tenyeixi tot. Perquè per ser canalla cal ser una mica apàtrida. I, a Catalunya, els apàtrides som sospitosos.