L’ALTRA MIRADA

“Mira com jugo, no com camino”

Jordi Morales, del CN Sabadell, el 20 d’octubre es va proclamar campió del món paralímpic de tenis taula

“El que a mi em diferencia més de la resta de la societat no és que camini com camino, sinó que tinc una capacitat per jugar a tenis taula que segurament no té gairebé ningú més”. Qui parla és Jordi Morales, del CN Sabadell, que el 20 d’octubre es va proclamar campió del món paralímpic en tenis taula per primer cop en la seva carrera en el torneig disputat a Eslovènia. La seva dificultat per caminar no és cap impediment, un missatge que vol deixar clar: “Una de les millors aportacions que fem els esportistes paralímpics a la societat és que som més reconeguts per les nostres capacitats que per les nostres discapacitats o limitacions”. El seu va ser un èxit somiat, però no esperat. “L’última medalla va ser en un Europeu per equips, el 2010. I d’individual, el 2003, fa 15 anys”, recorda per a l’ARA. La seva història és de perseverança i constància, que li agradaria que servís d’exemple “per a nanos que abaixen els braços o es rendeixen”. A Sabadell, de fet, dirigeix alguns grups de nens que el miren com un mestre i referent.

El seu, certament, és un cas d’esportista que ha vist en la limitació física i en la dificultat de la competició dos reptes per posar a prova les seves aptituds. “L’esport és per passar-s’ho bé. No és com fer una rehabilitació pura i dura, que és avorrida. Et permet descobrir-te a tu mateix i superar els límits que creus que tens. He arribat a fer coses amb les cames que pensava que no es podien fer, i mira que soc una persona optimista i sense complexos”, reflexiona. El títol del jugador esparreguerí no és casual, ja que es basa en l’aprenentatge de diferents derrotes, i de moments psicològicament durs. El primer, en l’Europeu del 2015. “A causa d’un atac de frustració molt gran, vaig fer una cosa que no havia fet mai, trencar una pala. Vaig reaccionar avergonyit i impactat pel que havia fet, i em vaig dir que havia de canviar alguna cosa. Des d’aquell moment, soc un altre”, relata. L’altre fet clau va passar després de caure als Jocs de Rio. “Hi anava convençut que si jugava al meu millor nivell era el millor. Ho vaig fer, però no vaig ser el millor. Això em va costar més d’un any de pair. Necessitava respostes a aquesta pregunta. Però no n’hi havia: simplement, podia passar”.

Morales va assumir que el fet de guanyar o perdre no depenia sinó de la capacitat per competir en un moment crític. Així, va afrontar tota mena d’obstacles, com ara la pèrdua, per part de Vueling, de l’equipatge de tot l’equip paralímpic espanyol. “Ho vam entomar de la millor manera que vam poder, però va afegir a l’equip una tensió innecessària. No rebíem gaire informació. Al final, vam intentar no trencar les nostres rutines. No ens vam saltar cap entrenament, però en les hores lliures, en lloc de descansar, anàvem a comprar el que necessitàvem”.

Un cop en la competició, va tardar a trobar sensacions en una fase de grups en què va anar de menys a més. “No vaig fer una fase de grups per acabar content. Les bones sensacions van arribar després, amb les eliminatòries”. Allà va fer els tres millors partits de la seva vida. “La nit de divendres a dissabte pràcticament no vaig dormir. No tant pel que venia com per on venia, guanyar el vigent campió dels Jocs, amb qui tenia l’espina clavada”. A la final va tornar a jugar contra l’holandès Jean-Paul Montanus. “Havíem jugat quatre o cinc cops i sempre havia perdut jo. Sempre m’havia destrossat. L’últim cop, feia 48 hores. La pressió era tota per a ell. Per això vaig plantejar el partit de manera totalment diferent, assumint un risc al qual no estava acostumat”. L’aposta, valenta, va funcionar. El títol mundial li ha deixat un regust dolç que encara està assimilant, si bé la repercussió mediàtica no l’allunya en absolut del seu camí. “Aquest torneig no és una meta, sinó un pas més cap a Tòquio”. Els seus sisens Jocs.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF