LLIGA DE CAMPIONS

Messi no té por ni de diables ni de fantasmes (3-0)

Quatre anys més tard, un Barça brillant torna a les semifinals de la Champions

Leo Messi i Philippe Coutinho / PERE VIRGILI

Quan tots els fantasmes dels últims anys s’havien despertat, corrent per la gespa del Camp Nou recordant les derrotes dels últims tres anys als quarts de final, Lionel Messi va alçar la seva veu. L’argentí, en una nit rodona, va liderar l’exorcisme que va permetre clavar una estaca al cor dels diables vermells, i va fer somiar un estadi que quatre anys després tornarà a veure unes semifinals de la Lliga de Campions. Dos gols de l’argentí en tot just cinc minuts -un d’ells una genialitat i l’altre amb la col·laboració de De Gea- van convertir un partit de Champions en un passeig. Un nou pas cap al triplet, cap a la final del Wanda. Tot i que el pròxim pas a Europa, segurament contra el Liverpool, serà encara més complicat. Però Messi juga al Barça. I de Messi només n’hi ha un.

La Champions és una competició en alguns moments il·lògica, en què grans professionals poden espantar-se i equips inferiors poden trobar el coratge per creure’s gegants. Malgrat el 0-1 del partit d’anada i la diferència de nivell entre els dos clubs els últims anys, el Manchester United va necessitar tot just 60 segons per despertar els fantasmes de Roma, Torí o el Vicente Calderón. Els anglesos, sobrats d’autoestima, van sortir a mossegar i en un inici elèctric van enviar una pilota al travesser i van empetitir un Barça ennuegat. Meravellosa competició, aquesta, en què els pronòstics són paper mullat, tal com passava a la mateixa hora a Torí amb el triomf de l’Ajax. Els diables vermells van voler emular la gesta dels vuitens de final al camp del PSG, però Messi va dir prou. Fart de veure que els homes d’Ole Gunnar Solskjaer convertien el Camp Nou en l’escenari d’un aquelarre infernal, l’argentí va pispar una pilota posant el peu fort, va burlar Fred fent-li una sotana i des de la frontal va enviar la pilota al fons de la xarxa, en un d’aquells gols que sembla que repeteixi una vegada i una altra amb el pas dels anys. Control, mirada a l’únic forat possible i xut sec impossible d’aturar. Messi va fer seves les paraules de Johan Cruyff, aquell “Sortiu i disfruteu” que presidia la tribuna de l’estadi amb una gran lona instal·lada pel club, com si fos un recordatori del camí que cal seguir. Aquell que Cruyff va assenyalar i Messi ha fet seu durant més d’una dècada, amb jugades impossibles, amb gairebé 600 gols.

El primer gol ja va deixar grogui un Manchester United que va passar a ser una joguina en mans del Barça. Els anglesos van perdre la fe, i aconseguir que el United deixi de creure en ell mateix no ho pot fer tothom. Messi, però, ja ho va fer a la final de Roma del 2009, a la final de Wembley del 2011 i, de nou, en aquests quarts de final. Messi va trigar cinc minutets més, fins al 20 de la primera part, per fer el 2-0 que deixava tot el peix venut, amb un xut fluixot que De Gea, de manera incomprensible, es va empassar. De Gea va convertir-se en l’ase dels cops d’un United que va treure la bandera blanca. Als 20 minuts del partit de tornada, l’eliminatòria estava sentenciada.

Eren dos gols que trencaven el malefici dels últims anys, que trencaven el cor als anglesos i convertien en una anècdota que amb 0-0 Felix Brych, després de consultar el VAR, hagués decidit no concedir un clar penal de Fred sobre Rakitic. Tant era. Messi ja havia marcat el camí l’estiu del 2018, quan en el seu primer discurs com a capità de l’equip va deixar clar que faria tot el possible per recuperar la Champions. I vuit mesos més tard, el Barça és a tres partits de guanyar-la per sisena vegada. Endollat, Messi va crear l’escenari que va permetre als seus companys, imprecisos durant els primers minuts, jugar un partit gairebé rodó a partir de llavors. Valverde, que havia après la lliçó de Roma i havia donat descans a tots els titulars, va veure com el seu equip, físicament pletòric, anava martiritzant el Manchester United amb Jordi Alba i Sergi Roberto elèctrics, Rakitic omnipresent i Coutinho amb més pes que altres dies. Abans del descans, De Gea va evitar el 3-0 després d’una jugada en què de nou Messi havia imposat la seva llei amb una sotaneta a Phil Jones. Una exhibició que no es va aturar a la segona part.

El futbol és un esport col·lectiu, però al Camp Nou tot va girar al voltant de Messi. Amb l’eliminatòria sentenciada, l’argentí va seguir pressionant, va marcar el nivell d’intensitat que havien de tenir els companys i va disfrutar com un nen burlant rivals amb cops de maluc i curses entremaliades. Cada cop que tocava la pilota es feia evident el desig d’un Messi que vol aixecar la Champions l’1 de juny al Wanda Metropolitano. Ningú ha marcat més gols aquesta temporada a la Champions que ell, autor de 10 dianes. 10, com el dorsal que porta a l’esquena un jugador que amb una individualitat va permetre al Barça brillar com a col·lectiu, lligant de mans i peus un United que va rebre la tercera estocada quan Coutinho es va inventar un xut preciós des de la frontal. Va ser una nit rodona, en què el brasiler va reivindicar-se després de setmanes perdut pel desert. Coutinho, que va celebrar el gol tapant-se les orelles, desafiant, embrutant una mica una nit sense gaires taques, va sumar-se a la causa d’un Barça que aprenent de les errades de l’última temporada va dosificar-se els últims minuts, entre canvis, homenatges i menys esforços, per evitar grogues i lesions. Prioritzant les pròximes batalles, en què el Barça es jugarà fer realitat el somni d’un Lionel Messi que marca el camí tant quan parla com quan juga.

El Reial Madrid ja no hi és. Cristiano, tampoc. Però el Barça de Messi segueix fent camí, avançant cap al Wanda. Tot i que primer caldrà passar per Anfield Road. Si el Porto no ho evita, esclar.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF