Més a prop de la final

Sis partits i a la final. Només hem d’alternar tres victòries amb tres empats i ja ho tenim. Explicat així, no sembla tan difícil. Ahir vam veure que coses que imaginàvem impossibles a vegades es donen. Per exemple, que un àrbitre ens xiuli -a favor- un penal inexistent. O que Jurado em faci callar definitivament amb el seu joc i Sergio García em demostri que estic equivocat i que pot jugar alguns minuts en què marqui gols decisius.

També confirmo que Granero no només és un futbolista diferent -per intel·lectual- que ha vingut a Barcelona a gaudir de la nostra rica vida cultural. I que Marc Navarro és el millor lateral dret que tenim tot i que els nostres dos millors laterals juguen per l’esquerra.

Però el protagonista del partit és Óscar Melendo. El jove del planter -l’únic que va començar a l’escola de futbol i que ha arribat al primer equip- té el talent del pati de col·legi. És el nen de primer que s’enfronta als de cinquè fent-los enrabiar fins a provocar targetes. Arriscat, valent, geniüt, pacient. Som a sis partits de la final perquè ell s’ho va proposar des del primer minut. Com va fer en el partit contra l’Alcorcón, de trist record, els pocs minuts de què va disposar. Aquest noi necessita continuïtat. I que Quique i els àrbitres el protegeixin.

Fa deu anys vaig trucar al meu fill des de Glasgow (plorava com el nen que era) prometent-li viure una final junts. Començo a tenir una edat i m’agradaria complir la promesa. Ja la tenim més a prop. Només són sis partits.