Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

Més crítiques que crítics organitzats en una era d'ismes

Amb una hora de diferència, avui Joan Laporta oferirà una roda de premsa per valorar els diferents casos de l'actualitat blaugrana amb el seu nom a l'expedient i el portaveu Toni Freixa en donarà replica amb una roda de premsa de valoració de la junta que es va fer ahir a Sitges. Les rodes de premsa de Freixa solen gravitar entre el present i el passat, valorant aquests casos judicials que afecten l'actual directiva amb noms com Laporta, Soriano i Oliver, casos nascuts com a conseqüència de l'atomització de la junta directiva que va aconseguir el poder al Barça el 2003.

El Barça és un club marcat pels ismes, per les divisions, els debats i el caïnisme. Els grans enemics que polaritzen l'actualitat blaugrana eren companys de vaixell en aquella directiva que va trencar amb els anys del nuñisme i del seu hereu, Joan Gaspart. L'impacte de les xarxes socials i la radicalització de part de la premsa, més pendent de la militància o l'intercanvi de favors, ens han portat a uns anys en què es pengen etiquetes a l'esquena dels barcelonistes i es viuen debats intensos en arguments però sense tant pes real. Els ismes actuals del Barça no corresponen a cap lluita de poder real. Corresponen a punts de vista, però l'actual junta directiva, sota el paraigua del sandrisme, té el poder prou controlat. La desfeta amb el Bayern, la gestió de la renovació d'Abidal i el comiat d'homes com Emili Ricart han generat un intercanvi d'opinions dur, i això ha reviscolat les sensacions d'aquells anys de trinxeres oposades en el barcelonisme. En el fons, però, la directiva del Barça no està assetjada. Fa i desfà, amb el suport dels uns i les crítiques dels altres, però més enllà dels franctiradors de les xarxes o condottieri solitaris de la premsa, no té por. Sap que mana amb fermesa.

Laporta sap que ara mateix no té una plataforma prou sòlida per molestar Rosell. La seva cursa és de llarga durada, de fons. Necessita temps per recuperar una posició central en l'entorn barcelonista i trobar socis per poder tancar una llista electoral amb diners per avalar. El laportisme aplega un grup fidel de seguidors, molt sorollós, però ha quedat en un segon pla darrere aquest grup de persones crítiques amb l'actual presidència que s'aixopluguen sota el paraigua d'una persona que ni s'ha presentat a la presidència ni pensa fer-ho en molts anys: Guardiola. I, de fet, alguns són guardiolistes i sandristes a la vegada, malgrat que el guardiolista militant renega de l'últim any. Agustí Benedito treballa per ser la gran alternativa, però no existeix el beneditisme. I el sorianisme viu exiliat a Manchester, amb més suport entre les elits que entres les masses.

Tot plegat, un escenari plàcid per a Rosell, un president amb uns fronts oberts que no deixen de ser plats de segona categoria, velles ferides del passat. El gran enemic de Rosell són els seus errors: que Neymar no funcioni, que la pilota no entri, que es compliqui el cas que té obert al Brasil. Els seus crítics es troben massa desorganitzats, i segueixen líders que treballen a l'estranger. Al Barça no hi ha plataformes d'oposició fermes, de moment. El club respira tranquil.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF