Mediocritat i ambició

BarcelonaDiumenge era el dia. I ningú no em podrà dir que no ho vaig avisar. Era el dia per encarar la recta final de la Lliga amb il·lusió. Pel pes simbòlic dels deu partits, perquè jugàvem, en cas de victòria, amb un rival directe, perquè ells venien cansats i tristos. Per tot. Però no ho semblava. Tot i les condicions favorables (bon horari, bona temperatura), vam ser els 17.000 de sempre més els 3.000 del Sevilla. Lluny dels 25.000 que demanava com a condició necessària per pronosticar una victòria segura. Malgrat la ratxa de sis partits sense perdre, malgrat l’oportunitat que s’hauria obert amb una victòria, ni en els 17.000 que hi vam anar, ni -òbviament- en tots els que es van quedar a casa es percebia la sensació de partit important. I ho era i molt. Ens estem convertint en un club sense ànima, sense lideratges. Estabornits i cansats pel pes de tants anys sense anar enlloc. Ens pensàvem que érem Hèrcules i som Sísif.

El diagnòstic és complex. Hi ha causes globals, conjuntures nacionals i errades pròpies. Segurament en la llista de causes ens posaríem d’acord. En el pes de cadascuna, no tant. I en les solucions, no ho sé.

Tot això, i no pot ser d’una altra manera, afecta els resultats esportius. La crisi espiritual de la institució influeix en el rendiment dels seus treballadors més qualificats. Però quan es parla de falta d’ambició com a causa dels nostres mals no entenc de què s’està parlant. L’autoajuda ha fet molt mal i algú s’ha cregut allò de “Voler és poder” en la seva literalitat.

Explicitar els objectius en forma de lloc a la classificació no implica assolir-los. I, de fet, aquesta temporada algú ho va fer: “darderisme”, en dèiem. Els resultats mediocres no són conseqüència d’aspiracions mediocres, de la mateixa manera que els bons resultats no són resultat de l’ambició. Recordo que, fa ben poc, un equip va guanyar la Lliga de manera sorprenent amb un discurs ben mediocre i tòpic: anant partit a partit.

L’ambició tampoc no es demostra cessant l’entrenador. Hi ha un entorn perico que viu obsessionat amb aquesta idea. N’ignoro el motiu. Més enllà del “Perquè sempre es fa”, no hi veig els arguments. És una opinió legítima, només faltaria. Tan legítima com la dels que pensem que Rubi segueix sent el millor entrenador possible per a l’Espanyol. I estic convençut que diumenge tant els uns com els altres estàvem igual de tristos i decebuts. Aquest sentiment i la convicció que Melendo no pot estar ni un minut més a la banqueta és, crec, un dels pocs punts de coincidència de tots els pericos.