RECONEIXEMENT

Maria Dolors Besné: “La iniciativa privada d’aquestes illes no aposta per l’esport”

Guanyadora del primer Cornelius Atticus femení

Maria Dolors Besné és mallorquina, palmesana i criada al barri del Terreno, “on es pot veure la millor posta de sol de Mallorca, almenys des de la part més alta. Així ho explica Dolors, que ha estat tota la vida vinculada a l’esport base i professional, motiu pel qual acaba d’obtenir aquesta setmana la proposta del jurat per rebre el Cornelius Atticus, el màxim guardó que atorga el Govern Balear a un esportista. Dolors és dirigent i promotora, presidenta de la Federació Balear de Voleibol des del 2016. També n’ha estat gerent durant 7 anys. També forma part de la junta directiva de la Real Federació Espanyola de Voleibol (RFEVB). Va ser entrenadora de diversos equips femenins de bàsquet de màxima categoria a Mallorca i directora tècnica del club Joventut de la divisió d’argent femenina. Va ser delegada de l’Associació Espanyola d’Entrenadors de Bàsquet i presidenta d’aquesta mateixa associació en àmbit autonòmic. Dolors té la vitalitat d’una joveneta. Mai no s’ha jubilitat, i això que ho intentat en un parell d’ocasions. Unes vegades la necessitat de “fer les coses bé” i altres, el compromís, l’han mantingut en diferents càrrecs fins el dia d’avui.

Maria Dolors té molts de coneixements tècnics perquè ha participat en molts de congressos (més de 100), seminaris i trobades internacionals amb grans monstres de l’esport de la cistella. Domina diversos idiomes i també ha realitzat més d’una vegada feines de traductora en els clínics i cursos amb participació de tècnics i jugadors americans, italians i francesos. Va ser cap de l’Àrea Esportiva de la Universitat de Palma, i forma part de la Junta Directiva de la Federació Espanyola de Bàsquet. Va col·laborar amb les escoles municipals de Palma. Ara per ara, no hi ha cap altra dona a les nostres illes que hagi estat tant de temps en actiu, amb tanta experiència i amb tants èxits dins l’esport balear. Al llarg de la seva llarga trajectòria esportiva, Dolors ha rebut molts de premis i reconeixements, tant a Balears com a escala estatal i a l’estranger.

Acabau de rebre el Cornelius Atticcus, com vàreu rebre la notícia?

Em va agafar enmig de la sessió de recuperació. Vaig veure la telefonada de la Conselleria i després li ho vaig dir al meu home. Estava tancontenta que les infermeres m’ho varen notar a la cara.

Com va ser la vostra infància?

El meu pare morí quan jo tenia 8 anys. Jo era la més gran de tres germans, i la veritat és que treia molt bones notes. La nostra mare ens va ensenyar, sobretot, a creure en nosaltres mateixos sense perdre mai el respecte cap als altres. El meu primer record amb una pilota de bàsquet és de quan tenia 11 anys. Em deien la Terremoto perquè sempre anava amb la pilota i m’agradava més que les pepes.

Quan fitxau pel primer club de bàsquet?

Amb 14 anys vaig començar a la secció femenina del Sindicadas. Entrenàvem al Molinar i jo havia d’anar a peu des del Terreno fins al Molinar i tornar. Això, després d’una dutxa d’aigua molt freda [riu], i no tenia cap problema perquè m’encantava. Això ho vaig fer fins als 19 anys, abans de marxar a Madrid per jugar durant dos anys amb el Medina, que en aquell moment era elcampió d’Espanya.

Us vàreu casar amb 23 anys?

Sí, i quan vaig quedar embarassada vaig deixar de jugar al bàsquet un parell d’anys. Aviat ens vàrem separar i jo vaig treballar en dues cases de cosmètica durant 12 anys. En aquell moment, vaig tornar a jugar a bàsquet i és aquí quan em varen venir les ganes d’avançar, arribar a ser entrenadora i fer contactes nous en aquest esport.

La temporada 1979-1980 vàreu ser la primera entrenadora d’un equip masculí, el Sant Josep, de la divisió de bronze.

Ja coneixia l’entrenador Pedro Zorzua de quan vaig fer el curs d’entrenadora nacional a Màlaga. A finals dels 70, ell era el primer entrenador, però a causa del servei militar jo el substituïa cada vegada que ell no podia dirigir l’equip.

Com vàreu conèixer Antonio Villanueva, el vostre actual marit?

He de dir que en Toni i jo ens duim 16anys, i quan era entrenadora del Sant Josep Obrer anava als seus partits a veure’l jugar amb el Patronato. També vàrem coincidir un parell de vegades en una gala que es deia Las tardes juveniles, a la qual jo anava amb les meves jugadores, i ens ho passàvem molt bé. I sense adonar-nos-en ja no sabíem estar l’un sense l’altra.

Vàreu exercir múltiples càrrecs en el bàsquet insular, però també us vàreu involucrar en esdeveniments com la Universíada 99.

Em va telefonar Benjamín González (director esportiu de la Universíada de Palma el 1999), i aleshores em varen anomenar cap d’esports per dur els temes de futbol, bàsquet, voleibol i gimnàstica. En acabar la universíada vaig entrar en una escola d’informàtica com a adjunta de la direcció.

Com va ser la vostra experìencia amb ILLESPORT?

Va ser amb un anunci en el diari en què cercaven una persona per ser gerent a l’ILLESPORT. El problema és que jo no complia dos dels requisits: no ser major de 45 anys i la titulació universitària. Amb tot, vaig enviar el currículum perquè em donassin la possibilitat de passar l’entrevista. Per sort, em varen convocar. S’hi presentaren més de noranta persones. Després de passar dues fases vaig quedar entre els quatre finalistes per fer la darrera prova, el problema és que jo era a Madrid celebrant l’aniversari amb el meu home i em vaig veure obligada a canviar el vol de tornada. Va ser molt bo, perquè en arribar allà i veure una persona (Dolors no ens en vol dir el nom) ja vaig saber que la plaça no seria per a mi, perquè treballant amb polítics n’aprens. Efectivament, la feina no va ser per a mi, però em varen donar el càrrec de tècnic. La de gerent va ser per a Tià Moll.

Com va ser el vostre contacte amb la Federació de Voleibol i què vàreu trobar?

L’any 2009, la situació era caòtica dins la Federació Balear i estava a punt de desaparèixer. Es va crear una junta gestora de cinc persones i jo vaig quedar de gerent. Vàrem fer molta feina pel planter. Però si parlam d’elit no podem dependre sempre d’un Damià Seguí, perquè un dels problemes amb què et trobes és que la iniciativa privada no aposta per l’esport, i molt menys l’Associació hotelera. Els hotelers tenen un afany recaptatori molt gran i a l’horade fer els comptes sempre diuen que han perdut.

Fins quan fareu feina?

Ho deixaré quan perdi la il·lusió. Sense aquesta emoció no pots anar endavant...

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF