Misc 14/10/2018

Mari Paz Corominas: “Als Jocs de Mèxic érem dues dones i centenars d’homes”

Entrevista a la finalista als Jocs Olímpic de Mèxic 1968

i
Toni Padilla
2 min
Mari Paz Corominas: “Als Jocs de Mèxic érem dues dones i centenars d’homes”

BarcelonaMari Paz Corominas (Barcelona, 1952) va convertir-se fa mig segle en la primera esportista espanyola en arribar a una final olímpica, als 200 metres esquena dels Jocs Olímpics de Mèxic, on va quedar setena. Després d’estudiar als Estats Units, va retirar-se molt jove de la competició, amb 18 anys.

Fa 50 anys no era habitual que una noia es dediqués amb cos i ànima a la natació. Com va començar?

Havia començat a nedar a l’Escola Betània-Patmos. Era una escola moderna i s’hi feia natació. Jo vaig destacar amb 12 anys. Juan Cespedes, el monitor, va recomanar als meus pares que pogués entrenar. El meu pare tenia negocis a Sabadell, on hi havia el Club Natació, que anava per davant dels altres. Anava a entrenar amb els Ferrocarrils de la Generalitat o m’hi portava la meva mare amb un 600. El Sabadell tenia tècnics holandesos, com Kees Oudigeest, que van veure el potencial que em va permetre ser tercera d’Espanya. I d’aquí, a les competicions internacionals.

¿Tenia la sensació de rebre suport?

De la meva família i del club, molt. Però els pares havien de sentir coses com que l’esport no era bo per a una noia jove, que no em casarien. Bestieses d’aquestes.

Els Jocs del 1968 van arribar en una època de canvis, revoltes i somnis. Una de les lluites era el paper de la dona.

Jo crec que aquells van ser els primers Jocs Olímpics moderns. Abans, en la majoria de Jocs moltes delegacions ni enviaven dones. Jo venia aconseguint bones marques tot i ser molt jove i la Federació va decidir apostar per mi i per Pilar von Carsten. I per fomentar el sentiment d’equip van incloure a l’equip dues noies més que no participaven, Marta López i Marta Gancedo. Als Jocs érem dues dones i centenars d’homes. De fet, ni tenien previst el nostre uniforme oficial, només tenien el dels homes. Però va ser una experiència preciosa. El Comitè Olímpic Espanyol va encertar en fer-nos viatjar quatre setmanes abans dels Jocs per adaptar-nos a l’altura de Mèxic, cosa que molts països no van fer. Una setmana després d’arribar a la Vila va haver-hi la matança a la plaça de les Tres Cultures. No ens van deixar sortir durant tres dies, durant els quals vam haver d’entrenar en una piscina molt petita. Va ser un incident greu que va fer perillar els Jocs, però ho vam saber després, ja que ens tenien bastant aïllats.

Va plegar amb 18 anys...

El 1970. Va ser l’any dels Europeus de Barcelona, en què s’inauguraven les Picornell. Quan vaig veure que era molt dur entrenar i fer la carrera, vaig prendre aquesta decisió, tot i que el primer any de carrera vaig marxar sis mesos per entrenar als Estats Units amb un company del club, Santi Esteva, que ja portava dos anys a Indiana estudiant química. D’aquesta manera, vaig poder entrenar sis mesos amb un dels millors entrenadors de tots els temps, Doc Counsilman. En deixar-ho ningú em va dir res, ningú em va demanar que seguís. Així que vaig prioritzar la carrera a seguir dins de les piscines. Amb 18 anys sentia que ja havia fet tot el que tocava. En aquella època les coses eren com eren.

stats