MOTOGP

Márquez odia la calculadora

El campió supera Dovizioso a l’últim revolt per guanyar i deixar el Mundial a punt de caramel

Disposant d’un avantatge més que considerable al campionat i a falta de cinc curses per acabar la temporada, el més habitual és que els pilots siguin conservadors i prioritzin sumar punts abans d’arriscar. La majoria pensa que és millor quedar segon que aventurar-se a un avançament que pot fer-los caure. Però, esclar, Marc Márquez no forma part d’aquest grup convencional. És un campió a qui li agrada guanyar com els campions. Per això, malgrat tenir-ho tot de cara al Mundial de MotoGP, va insistir fins a l’últim revolt per superar Andrea Dovizioso -el seu rival en la lluita pel títol- i creuar primer la línia de meta. Un duel preciós en un traçat que aquesta temporada s’estrenava al campionat.

El que per a alguns seria un risc innecessari, per al campió de Cervera és el pa de cada dia. L’al·licient per seguir competint malgrat haver-ho guanyat tot. D’aquí quinze dies, al Japó, ja pot ser campió. Seria la seva setena corona Mundial, la cinquena a MotoGP, i igualaria les cinc que va aconseguir l’australià Mick Doohan a la categoria reina, i quedaria només al darrere de les set de Valentino Rossi i de les nou de Giacomo Agostini.

Márquez sortia de Tailàndia amb 77 punts d’avantatge quan en queden 100 en joc. Per tant, en té prou acabant al davant de Dovizioso. I fins i tot podria assegurar-se el campionat d’aquí quinze dies quedant darrere seu. Però tenint en compte que el pròxim Gran Premi és al Japó, a casa de la marca Honda, sembla difícil imaginar un escenari que no sigui el de Marc Márquez amb el ganivet entre les dents per pujar al graó més alt del podi.

“He volgut donar el 100%. Ha sigut un cap de setmana difícil i hem patit en alguns punts, però al final hem fet un pas més cap al títol”, deia Márquez just després d’acabar de la cursa, encara suat per l’esforç, i després de celebrar amb efusivitat la victòria amb el seu equip. Un triomf que no veia gens clar divendres, en la primera presa de contacte amb l’asfalt del circuit Chang Internacional. De fet, un error d’estratègia als tercers entrenaments lliures, amb caiguda inclosa, el va obligar a passar per la Q1. Al final va acabar aconseguint la pole, i va ser el primer pilot que manava a la qualificació Q2 havent disputat prèviament la repesca.

El català va fer el que més li agrada: ser ambiciós. Com també ho va ser Dovizioso, mig perquè no tenia cap altra opció si volia seguir aspirant al títol, mig perquè va trobar a Tailàndia unes condicions òptimes per a la seva Ducati. Això es va traduir en una cursa de nivell per als aficionats, d’aquelles que agraden, amb avançaments i accions al límit, gairebé desafiant les lleis de la física.

Márquez i Dovizioso sabien a l’equador de la cursa que la victòria se la jugarien entre ells. Les últimes voltes van ser d’anàlisi constant. Quan Márquez era al davant estudiava com defensar-se, mentre que Dovizioso mirava com el podia avançar. I viceversa. La moneda, com tantes altres vegades, va caure del costat català.

Ara bé, Márquez i Dovi no estaven sols. En un cap de setmana marcat per la baixa de Jorge Lorenzo, absent per les lesions, també es van apuntar a la lluita pel podi Valentino Rossi i Maverick Viñales. Els companys de Yamaha van estar gairebé sempre enganxats al grup capdavanter. Sobretot Valentino Rossi, segon a la qualificació i que va lluitar a les primeres voltes per la victòria, i que fins i tot es va arribar a situar líder. Però l’edat no perdona i al final li va faltar una mica de físic per aspirar a pujar al podi. Tot i així, travessava la meta gairebé a tocar dels primers, a només un segon i mig de Márquez, superat finalment per un Viñales que va oferir la seva millor versió, tot i haver de remuntar després d’una mala sortida que el va allunyar fins a la sisena posició.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF