MOTOR
Misc 19/12/2017

Marc Coma: “Aquest serà el ral·li que m’hauria agradat córrer”

Entrevista amb el Director Esportiu del Dakar

i
Josep Lluís Merlos
4 min
Marc Coma: “Aquest serà el ral·li que m’hauria agradat córrer”

BarcelonaEl 6 de gener comença un nou Dakar, el raid més llarg i dur del mon. L’edició del 2018 és especial: serà el 40è aniversari de la cursa que va crear Thierry Sabine, i el desè des que la prova es va instal·lar a Sud-amèrica. Per tercer any, al capdavant hi torna a haver un català com a responsable esportiu, Marc Coma (Avià, 1976), que va guanyar aquest ral·li cinc vegades en moto.

¿Aquest és el primer Dakar que, de debò, porta la seva signatura?

És així. He passat gairebé dos-cents dies d’aquest any treballant per a aquest recorregut, però el mèrit no és meu sinó del context de països que ens acullen. Hem tingut molta sort d’haver pogut recuperar el Perú, i això ens dona un nivell d’etapes altíssim, amb molts quilòmetres de dunes i de fora pista, que és el que necessitàvem últimament i el que ens demanava tothom. A qualsevol aficionat a qui li preguntéssim pel Dakar ideal la primera imatge que li vindria al cap és la d’un vehicle travessant una carena de dunes, i això ho hem rescatat. Potser tots els que reclamaven més dunes ara se’n faran un fart. Per a mi és una gran responsabilitat, però estic content pels canvis que hem introduït i perquè m’hagin permès fer-los.

¿Serà el Dakar que a vostè li hauria agradat trobar-se com a participant?

Sí, segur. Estem a les portes d’una edició que serà recordada per molt de temps, i que passarà a la història.

¿Tant com per fer oblidar les edicions que durant tres dècades es van fer a l’Àfrica?

El Dakar és una cursa amb un recorregut actiu, amb novetats i canvis que s’hi van incorporant. Ara el que toca és anar descobrint nous indrets a Sud-amèrica, nous escenaris... I és en això en el que hem de somiar perquè, malauradament, avui tornar a l’Àfrica és impossible per les raons geopolítiques que tots coneixem.

Qui patirà més aquest any?

Els cotxes, i sobretot els copilots, tindran molta feina, perquè la navegació serà crucial.

A l’Àfrica, a començaments dels noranta, calia trobar punts com el pas del Nega, a Mauritània, que era com buscar una agulla en un paller... ¿Serà tan complicada la navegació?

No tant, perquè ara ens movem en una àrea més comprimida des del punt de vista de la superfície en quilòmetres. Però estic convençut, i hem treballat perquè sigui així, que els copilots jugaran un paper importantíssim en el resultat final. Jo he procurat complicar les coses als que van en cotxe, i que abans sempre sortien darrere de les motos, que eren les que havien de fer l’esforç de trobar i obrir el camí.

La Laia Sanz diu que normalment la primera setmana d’un Dakar és més dura que la segona. Serà així?

No. Jo diferencio la carrera en tres blocs. La primera setmana serà un 90% de sorra i dunes, amb molta navegació. Qui no hagi preparat bé la cursa patirà molt. Al primer quilòmetre ja trobaran una duna que és una paret vertical. El segon bloc inclou les etapes en altura de Bolívia, que desgasten molt. I l’última part, amb les etapes de l’Argentina, molt caloroses, seran molt dures. L’últim dia el recorregut és molt curt... però s’han de travessar rius fins a trenta vegades.

¿Li preocupen les altíssimes velocitats a què arriben els vehicles que corren actualment?

Molt. Sobretot les de les motos. Després d’aquesta edició farem un grup de treball amb els fabricants perquè les motos corrin menys. Les actuals 450 estan fent les mateixes puntes que les 700 de fa gairebé vint anys, amb trenta quilos menys de pes, i això no pot ser perquè superen els 180 quilòmetres de velocitat punta, amb el risc que això suposa.

¿Hi ha algun equip privat que pugui guanyar el Dakar?

En moto ho podríem veure, perquè no hi ha tanta diferència entre una moto oficial i la d’un particular i, sobretot, perquè l’aportació del pilot és molt important. La màgia del Dakar és que tothom hi té cabuda. És una aventura humana, un repte grandiós. La frase no és meva, però analitzant la història del ral·li podríem dir que aquesta és una cursa per a privats, en què els professionals també tenen lloc.

Qui són els favorits?

És difícil de dir. En moto jo apuntaria el Toby Price, però caldrà veure com s’ha recuperat de les lesions el Joan Barreda. En cotxes Peugeot -que correrà per última vegada- ja ha demostrat la seva superioritat. Ara haurem de veure com s’adapten al nou reglament tècnic. Al-Attiyah, amb la seva experiència, també és un candidat, i evidentment els Mini, que portaran dos cotxes ben diferents, un bugui i un 4x4.

Aquest canvi de reglament, que busca igualar els 4x4 als buguies, ¿també està pensat per atreure més fabricants generalistes, ara que tots venen tants SUV?

El nou reglament ha sigut la feina més complicada que he hagut de fer fins ara. Hi ha el lobi dels fabricants, molts interessos... Ara cada marca pot escollir diferents configuracions de vehicle, i aquesta riquesa tecnològica el fa més interessant.

Un desig per a aquest any?

Que no hàgim de tornar a patir per les condicions meteorològiques.

Fa quatre anys va estar molt a punt de passar-se als cotxes. ¿No s’ho planteja per quan deixi de ser el director esportiu del raid?

No ho descarto, però cada dia que passa això és més difícil.

stats