BARÇA

De Mandela a Messi

John Carlin busca els secrets del joc de l’argentí en un documental

Si no ets d’Amazon Prime, fes-te’n. No ho facis perquè vols rebre demà les últimes botes de futbol, fes-ho per veure l’últim documental sobre Messi gratuïtament. Val la pena. L’autor, el mestre John Carlin, ha tornat a escriure una meravella esportiva tal com va fer a El factor humà (en què es va basar la pel·lícula Invictus ), però aquest cop el format que ha utilitzat, plenament actual, és un documental anomenat Wonder, dins d’una sèrie anomenada This is football.

L’últim capítol és una peça dedicada al millor jugador de la història. Opinió consensuada per tots aquells que hi apareixen, des d’un taxista fins a tota mena de patums acadèmiques. Això sí, no han convidat el Pelusa Maradona, que segurament hi estaria en contra. La recerca del llegat de Messi es fa en l’entorn de l’admiració global dels fans de qualsevol procedència geogràfica, cultural i religiosa. El professor David Sumpter, un matemàtic que ha estudiat la presa de decisions en el futbol, distancia Cristiano, un jugador únic en una generació, del noi de Rosario, únic en una vida. Raona que la probabilitat que aparegui un nou Leo és d’una cada 74 anys. El científic de la Universitat d’Uppsala n’ha analitzat els tocs de pilota i els moviments per buscar on neix la seva genialitat i l’ha trobat en la creació de geometries a la gespa. Trenca la capacitat de defensar dels oponents mitjançant la recerca de canvis direccionals constants que troben nous espais que allunyen els defensors.

Rio Ferdinand, mític defensa central del Manchester United que va perdre dues finals de Champions amb el Barça, ho resumeix ridiculitzant-se voluntàriament: “No el podia defensar, perquè no aconseguia acostar-m’hi”. Per què? Perquè la resposta és la velocitat de pensament dels jugadors al camp, i en això l’argentí també és superior. Facundo Manes, un neurocientífic cognitiu, diu que som el nostre cervell. La musculatura i els moviments parteixen del cap i les neurones. Allà és on cal buscar l’avantatge de Leo. Les intel·ligències van molt més enllà del coeficient intel·lectual. En la intel·ligència futbolística de Messi és on neix la seva superioritat: capacitat de predir el que passarà i decidir què ha de fer en menys temps. Però Manes recorda que el context és imprescindible en la ciència de la gestió del talent. El Barça és a Messi el que Florència va ser a Leonardo da Vinci o Michelangelo. Potser en aquest context és on cal trobar el seu fracàs amb la selecció, segons el científic.

El paper de Guardiola

Evidentment, en el documental hi té un paper protagonista Guardiola, un filòsof de les banquetes convertit en l’entrenador en actiu amb més pedigrí per parlar del crac. Pep creu que és el millor cervell analític que ha vist en el futbol, ja que els seus ulls són un radar que miren el que passa al voltant, mentre el seu cervell descodifica els espais i el panorama d’un partit en menys de deu minuts de joc per prendre les decisions correctes. Guardiola reconeix que va reorganitzar el seu concepte futbolístic per adaptar-lo al joc de Leo. Com? La pilota havia de buscar Messi, fent-lo omnipresent en la construcció de l’equip. Guardiola afirma que la seva influència en el futbolista és pròxima a zero, que Messi és el Mozart del futbol tot solet, tot i que segurament hi ha una mica de falsa modèstia del tècnic.

A mig documental, els compassos d’un tango i una ballarina se sincronitzen perfectament amb els moviments de l’argentí. Futbol a ritme de tango, un ball que viu de la improvisació i utilitza tots el cos, i no només els peus, per determinar l’excel·lència. Viatgen a Rosario per buscar-hi raons, però queda clar que l’essència és genètica pura. Ni els potreros ni l’ escuelita del Newell’s són garantia de res, només de l’origen. Paco Seirul·lo, un intel·lectual a les bambolines de Can Barça, diu que les seves estadístiques són contradictòries: és el jugador que menys acostuma a córrer, el que menys esprints d’alta velocitat fa, el que menys participa del joc col·lectiu..., però és l’eficiència convertida en jugador de futbol. La seva sola presència determina un partit. No és el que fa, sinó el que no fa o fa que facin els altres. El temps és més determinant que l’espai, el realment important és el temps en què estem fent alguna cosa en un espai. En essència: Einstein juga a futbol disfressat de Messi. Traduït per a buscadors de futurs jugadors: el secret són més suports que cap altre jugador en el mateix temps, això li permet controlar la direcció millor que ningú. Molt fàcil, quan ets a l’aire no pots canviar de direcció; per tant, cal buscar més trepitjos i canviar de trajectòria mitjançant els canvis de velocitat emparats en passos ben petits. Això el defineix, això és el principi de la relativitat absoluta futbolística serul·liana: cal anticipar els espais on no conflueixen les trajectòries.

En el documental, gràcies al Sr. Macri, Messi rep l’indult del president de l’Argentina per no haver guanyat un Mundial. Macri agraeix a Messi ser argentí i ho qualifica de regal de Déu per al país. Això sí, som davant d’un president que no és peronista. Per tant, això encara no és populista en aquest país sud-americà.

Torno a Guardiola, que l’aproxima en bellesa esportiva a Michael Jordan. ¿Aleshores Cristiano és LeBron? Si fos així, felicitat extrema, hi estic totalment d’acord. En queden frases que podrien haver sortit de la capacitat sintètica-gramatical-creativa de Valdano o Cruyff. Messi és gestió de l’espai-temps. Els altres jugadors juguen a càmera lenta al seu costat, ja que sempre li sobra un segon. És com el Neo de Matrix als estadis de futbol (aquesta és meva). Utilitza la geometria per canviar la forma de les defenses, manipulant els espais en el seu interès egòlatra, ja que pensa en més dimensions que qualsevol altre jugador.

Gaudim-ne un any més, ens porti o no “la deseada ”. Això s’acabarà, però els documentals com aquest ens el faran etern. L’autor britànic ha arribat a declarar que no és de cap equip, que ell és de Messi. Wonder and clever, Mr. Carlin. Ha canviat el canal però el missatge és igualment magnífic. “El mitjà és el missatge”, va dir McLuhan. Doncs sí.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF