AL SOCI NO SE’L POT ENGANYAR

Mals barcelonistes

Bons i mals barcelonistes. Repartir carnets de pertinença des d’una presumpta autoritat moral és un exercici lligat a la condició humana que ens ve des de temps immemorials. Apel·lant a la unitat, a l’amor als colors, sobretot des del mateix poder, ens encomanen a remar en la direcció fixada pel púlpit. I malauradament funciona. Als teus no els pots criticar. “Botifler”, et canten uns. “Traïdor”, rematen els altres. Dins del barcelonisme les apel·lacions a tancar files són constants, aprofitant que el futbol remou passions viscerals i foragita massa sovint l’ús de la raó. Es fa ara i s’ha fet sempre. A tots els nivells i des de tots els colors. No és una qüestió exclusiva d’aquesta directiva. És la societat que voldrien les elits, un ramat dòcil que caminés mansament sense qüestionar-se les coses ni buscar perquès. I el més dolorós és que hi ha una part del periodisme que, per interessos comercials o personals, ha acceptat posar-se la bufanda.

A la premsa catalana se’ns acostuma a repetir com un mantra “Per què no investigueu Florentino?”, “Per què no us centreu en el Madrid i deixeu en pau el Barça?” No crec que aquesta suposada fixació amb retre comptes al Barça sigui per interessos ocults de periodistes que són tan variats. Que a les trinxeres sempre hi ha algú és obvi, però la mania de situar tothom en el foc creuat dels ismes barcelonistes és equivocada. De fet, crec que el Barça és afortunat de tenir una part del periodisme que el fiscalitza amb metòdica abnegació. Com més a sobre estem dels nostres, més avançarem com a club i com a societat. La crítica ens fa ser millors.

Durant molt de temps vaig creure que Bartomeu ho entenia. El president encaixava bé les crítiques, posava bona cara i tirava endavant. El vaig conèixer bé en les eleccions del 2010 i després, en les del 2015, vaig aprofundir en la relació. Bartomeu buscava bastir ponts. Intentava obrir un espai de diàleg amb els que posaven en dubte la seva gestió, sempre que fos argumentat i amb sentit, no amb els que atacaven amb maldat. El president responia a tothom i això l’humanitzava, aconseguia certa empatia per part de la premsa. Però, a poc a poc, amb el pas dels anys, l’aire es va tornar més dens. Bartomeu es va tancar en el seu cercle reduït de confiança, al qual s’aferra ara desesperadament. És el búnquer de final d’època al qual ens han acostumat tants i tants líders en el seu depriment ocàs. Bartomeu va dinamitar relacions. Els que pensaven diferent van abandonar el vaixell i el Barça s’ha acabat convertint en un bloc monolític i monocolor: ha desaparegut la veu crítica que fa poc s’acceptava als mateixos canals oficials del club. El Barça necessita obrir les finestres i no titllar de mals barcelonistes tots els que discrepen i fiscalitzen el club.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF