El Barça topa contra la realitat d’un Madrid molt superior (87-67)
Els blaugranes mostren la seva versió més grisa per estrenar la final de la Lliga
BarcelonaEl Barça Lassa de bàsquet no guanyarà la Lliga Endesa perquè sí, perquè toca, com va dir Xavi Pascual abans de les semifinals de la Lliga de Campions d’handbol. L’esport professional et força a madurar els discursos des de la pista. Aquests són els únics arguments que tenen valor. L’equip de Svetislav Pesic va entendre ahir que tenir un bagatge positiu contra el Madrid aquestes últimes temporades és paper mullat. La derrota en el primer partit de la final de la Lliga Endesa (87-67) reforça el plantejament de la sèrie més conservador. Sortir viu de la doble jornada del WiZink Center torna a ser l’objectiu principal. La final serà molt llarga i l’equip tindrà les seves opcions.
La millor notícia és que el resultat d’ahir no ho hipoteca tot. La derrota s’ha d’assimilar bé, perquè és de lectures fàcils i de conclusions encara més concises. El conjunt de Pablo Laso va ser millor. La seva intensitat va ser la d’equip que estrena unes finals a casa. No ha d’haver-hi alternativa. El factor camp és un punt tan decisiu que se celebra amb la màxima concentració. El Barça va limitar-se a ser un espectador més, en alguns moments. La seva capacitat per imposar el partit que volia va ser fugaç. Anava a remolc, veient com Anthony Randolph estrenava el marcador amb un 3+1 en la primera acció de defensa posicional. No va ser un bon símptoma.
Diferència de rendiments
El parcial de 9-0 va demostrar que la pissarra de Pesic, tan irregular com efectiva en alguns trams, també té punts febles contra el Madrid. Els jugadors no es van imposar en els aparellaments individuals, la defensa va patir per ofegar la circulació de pilota i l’atac era inoperant. Kevin Pangos podrà ser moltes coses, però no pot prometre jornada rere jornada el joc de Thomas Heurtel. La premissa de mantenir el francès i Kyle Kuric a la banqueta molts minuts centra el pes ofensiu en Ante Tomic, supeditat als moviments dels seus companys, i en Pau Ribas, molt gris. Fa mesos que Chris Singleton no és capaç de justificar la seva condició de titular innegociable.
Restringir la pólvora pot ser una temeritat o un moviment de laboratori, d’estudiós que ha dissenyat el partit frame a frame. Al Barça li va sortir ahir creu. L’estratègia de fer-se fort des de la defensa per poder córrer, com va demanar una desena de vegades Pesic des de la banda, va ser una invitació perquè el Madrid recordés la seva superioritat en els clàssics de fa tres o quatre anys. Tot s’ensorrava amb massa facilitat. Facu Campazzo va trencar el sistema amb pilota, generant espais i aprofitant la seva superioritat davant Pangos. Els companys s’hi van anar afegint. Primer Rudy Fernández, després Sergi Llull i Taylor. El Barça no es despenjava del partit, perquè hi havia detalls que el salvaven, però s’havia d’acontentar amb jugar en la franja dels 15 punts de desavantatge. No pot comptar amb un tercer quart que el catapulti i que el faci signar una remuntada com la de la final de la Copa del Rei (17 punts). El partit va demostrar que la plantilla del Barça és curta i que té pocs jugadors que poden marcar les diferències. La rotació de Pesic va ser molt senzilla. Es va limitar a fer les apostes segures, a buscar en el propi pla A una alternativa al desencert col·lectiu. El bàsquet europeu se sustenta des de molts noms. El millor bàsquet es cosa de més d’un jugador. Les operacions que estan sobre la taula de les oficines del Palau Blaugrana van en aquesta direcció. No es pot dominar amb Heurtel com a únic home de talent, ahir sense protagonisme, ara amb peu i mig fora del club.
Reacció i pitjor final
El Barça va buscar la reacció amb accions individuals. Va ser a la desesperada, perquè no trobaven res més. Els blaugranes van encadenar quatre accions positives al final del tercer quart per situar-se a 9 punts de la igualtat. Va ser el seu moment, i prou. Quan els madrilenys van recuperar la seva lectura de joc es va acabar el partit amb un parcial d’11-0. El Barça va acabar en un pic negatiu, amb Tomic eliminat i un -20 en el marcador que convida a una reacció òbvia en el segon partit, decisiu per no haver d’encomanar-se l’èpica del Palau per aixecar les finals.
