Lucas Moura es carrega les il·lusions de l’Ajax

BarcelonaLa Champions no és racional. No s’explica per vies lògiques. S’explica des del llenguatge de les gestes, dels impossibles, dels partits memorables. De les remuntades impensables, dels gols que ho fan esclatar tot en un segon. Si dimarts era Anfield el que assaboria 90 minuts de somni, ahir va ser el Johan Cruyff Arena l’estadi que va assistir a una altra nit per a la història, per a desgràcia de l’Ajax i per a glòria del Tottenham, que va aixecar el que semblava impossible en una segona meitat descontroladament preciosa. Amb tres gols, Lucas Moura va capgirar el 2-0 que deixava l’Ajax amb un peu i mig a la final de l’1 de juny al Wanda Metropolitano, i va dibuixar un global de 3-3 que, pel valor dels gols fora de casa, classifica el Tottenham. Hi haurà campió d’Europa anglès, hi haurà un campió de la Champions tossut i orgullós. Un campió fet per remuntar. Un campió espectacular.

La bufetada que va rebre l’Ajax va ser immensa. Els jugadors estaven desfets després del gol de Moura al minut 95. Ja s’hi veien, a Madrid, ja pensaven que el pitjor de l’eliminatòria havia passat. Però la rematada creuada va entrar, i ells, com si els haguessin afusellat, van desplomar-se a la gespa. L’Ajax havia fregat la final 24 anys després, durant més de 160 minuts, però va acabar eliminat en l’últim sospir. De la manera més cruel.

De Ligt i Ziyech havien marcat el camí de la classificació al primer temps, però les dianes consecutives de Moura als minuts 55 i 59 van convertir l’última mitja hora en un exercici de fe i resistència del jove equip d’Amsterdam, que va ser incapaç de sentenciar en cap contraatac final i ho va acabar pagant car.

Van ser 97 minuts agònics. Impressionants. Una exhibició física brutal. L’autocrítica que havia fet Erik ten Hag després del 0-1 a Londres era dura. Al tècnic de l’Ajax no li havia agradat gens que el seu equip, després d’una primera mitja hora excelsa, descomunalment intimidatòria, s’hagués traït. Des de la banqueta, l’entrenador havia vist passades que els seus jugadors havien preferit no fer, potser per por, potser per fatiga, i no estava disposat a permetre que tornés a passar a la tornada. L’Ajax no podia no ser valent. Qualsevol fórmula de joc més racional convertia l’equip de moda d’Europa en un equip vulgar. I l’eliminatòria va forçar l’Ajax a examinar si la lliçó estava apresa, perquè quan ja tenia la final a la butxaca amb el 2-0, va veure’s contra les cordes per l’empenta de Lucas Moura. Empès pel brasiler, l’equip de Pochettino va alterar el guió i, donant entrada a Fernando Llorente per inquietar en accions d’àrea, i potenciant les conduccions per dins de Son i Moura, va multiplicar les escletxes locals. L’Ajax continuava anant-hi, però cada cop hi anava pitjor. Dubtava.

Al Johan Cruyff Arena van sentir por per primera vegada en els últims mesos. Aquella il·lusió que havia anat movent l’equip endavant contra els gegants Reial Madrid i Juventus, ara sonava a obligació. No s’estava guanyant. Es podia perdre. La sacsejada va ser grossa a la segona meitat. No quedava ni rastre de la solvència inicial de l’Ajax. Ni rastre dels somriures després de l’1-0 de De Ligt, que va rematar de cap lliure de marca per la feblesa de Trippier. Tampoc se sentia aquella eufòria posterior al gol de Ziyech que dibuixava el 3-0 momentani en el global. L’Ajax, que va disposar d’un grapat de cavalcades per acabar amb el patiment, era un flam i va ser innocent fent veure que no ho era.

Els crits d’“espavilem-nos!” de De Ligt després de cada refús, els reclams de De Jong als seus companys després de cada ajuda i les aturades de gat d’Onana no van servir per impedir que el 2-3 glacés les esperances de tot Holanda. La celebració de Pochettino, abraçat als jugadors al mig del camp i plorant de genolls a terra, ja forma part de la història de la Champions.