Odi etern al futbol modern. El que ens fa jugar partits de Lliga els dilluns i els divendres. El que ens obliga a aguantar el sol d’un diumenge al migdia sense haver baixat a Segona i sense que els porters es puguin posar gorra. El que ens desvirtua les nostres samarretes sagrades. El que fa que mai no guanyem el Barça ni el Madrid. El que fa que els pobres siguin cada cop més pobres i els rics, més rics. El que ha matat els tornejos d’estiu. El que impedeix els mitjons abaixats i les samarretes per fora. El que permet que Jaume Roures organitzi el meu cap de setmana. I, també, el que fa vacances quan no toca i es posa en marxa en plenes vacances.
Dos mesos de plena activitat i, mentrestant, els jugadors de vacances. Ara que hi tornen, ja ensumem les nostres vacances i els amics de l’ARA ja em fan descansar. Quan comenci la Lliga, a mitjans d’agost, el país serà a la platja (excepte els nostres diputats, que sembla que enguany tenen feina).
Tantes expectatives creades ens han fet caure en un cert pessimisme. I tenim les nostres raons. Però ningú no va dir que seria fàcil ni, sobretot, ràpid. A poc a poc. I amb il·lusió. Perquè si no l’hem perdut en moments de desesperació, no l’hem de perdre ara. Me’n vaig de vacances amb una motxilla plena de motius per a la il·lusió.
Mantenim que la temporada passada va fer un bon paper. Tenim bons jugadors -alguns de molt bons- i no els hem traspassat. I si arriba un comiat no desitjat sabem que serà a canvi d’omplir la caixa. Tenim un club en procés de sanejament econòmic. Tenim un bon entrenador: amb discurs i amb ganes de triomfar. Tenim Òscar Perarnau. Òscar, confiem en tu. Tenim uns nanos de la casa plens de talent que amb l’experiència d’un any s’han d’acabar de destapar.
I, per últim, però molt important, tenim un club viu. Amb una societat civil activa i compromesa. Ahir, per exemple, es va presentar el projecte de seccions liderat per l’APMAE (aquella associació d’accionistes pericos a la qual li sobra la M) en què l’hoquei, un esport de tradició blanc-i-blava, en serà protagonista. Un projecte treballat amb rigor al qual molts pericos “de base” han dedicat temps i diners. Un projecte que necessita el nostre suport. Perquè la missió de l’Espanyol té relació amb marcar gols, la gasolina per als gols són els diners de Mister Chen i la venda d’entrades i de drets televisius. Però allò que dona sentit a tot llegat és el nostre sentiment, la nostra capacitat de mobilització, el nostre compromís. Només per això ja me’n puc anar de vacances tranquil.
