17/03/2018

L’exemple Mertesacker

2 min
Per Mertesacker amb el braçalet de capità en un partit de l'Arsenal

El campió del món amb Alemanya i capità de l’Arsenal, Per Mertesacker, penjarà les botes al maig després de 15 anys i més de 500 partits com a professional. Abans, però, ha volgut trencar un tabú parlant obertament sobre els problemes mentals i corporals que pateixen els esportistes d’elit. En una conversa amb Der Spiegel, el defensa alemany ha detallat com ha patit, abans de cada partit, reaccions psicosomàtiques a la pressió en forma de severs episodis de nàusees i diarrees.

El testimoni de Mertesacker és tremendament honest, dur de llegir. Se’n poden informar d’una manera o altra. El jugador adverteix que té plena consciència que, alhora, és un privilegiat i no vol despertar compassió, però sí que vol encoratjar les pròximes generacions de futbolistes a parlar més obertament de les seves debilitats, perquè tothom en té i formen part de qualsevol vida. Això sí: s’ha d’aconseguir que l’assistència psicològica al jugador estigui tan establerta com l’assessorament nutricional.

La confessió de Mertesacker, que la temporada que ve treballarà al planter de l’Arsenal, ha merescut de seguida molts elogis, però també ha aixecat una onada de burles i menyspreus entre exfutbolistes de la talla de Lothar Matthäus, comentaristes i fans. Es veu que els milionaris no poden tenir pors, que els esportistes no poden mostrar cap feblesa. L’argument és que molta gent pateix pressió laboral i cobren molts menys diners. Què haurien de dir els manobres, les infermeres, les dones de fer feina? Algunes reaccions confirmen que en bona part del gremi del futbol només interessa el rendiment i el resultat i no la persona que sua la samarreta. I aquí ningú està lliure de culpa. El mateix cap de setmana de la publicació de Der Spiegel, uns aficionats de l’Hamburg, equip que està a les portes del seu primer descens a Segona, van col·locar una pancarta amenaçadora i creus de tomba al voltant del Volksparkstadion. Curiosament aquesta acció macabra va ser especialment destacada pels mitjans que prèviament havien titllat els jugadors de ser “zeros a l’esquerra” i el nou entrenador de ser un “no ningú”. ¿A què juguem tots plegats?

Coincideix que Mertesacker va ser company al Hannover de Robert Enke, l’exporter del Barça que es va suïcidar el 2009, greument afectat per una depressió. Fins a quin punt s’amaguen les debilitats i malalties en aquest esport es va posar de manifest llavors. Nou anys després de la seva mort sembla que encara no estem disposats a reconèixer en públic les nostres pors i errors. Però fer-ho ens pot ajudar a nosaltres, als que estem al voltant i als que venen darrere. Ens diguem Per, André o tal i tal altre.

stats