OBSERVATORI

Punt final o punt i seguit

El Leo marxa. Una crisi a Barcelona que comença a l’Argentina. L’ocellet blau fent-la petar i els advocats fent d’advocats, ja sabeu el que dic. Els protagonistes, en silenci durant dies, amb una estratègia comunicativa comuna: filtra que filtraràs. I tothom parla d’un contracte que ningú ha vist.

Un entrenador sense la seva estrella just després de signar contracte, la premsa esportiva celebrant un potencial increment de vendes després del viacrucis de la pandèmia, i la nostra, en prime time, fent un parell de reality shows amb tot l’ star system periodístic i tertulians. Molts, massa, es treuen la careta descaradament. Columnistes escrivint del cas en totes les seccions: opinió, esports i economia. Els candidats a la presidència, de sorpresos a hiperactius, després de veure l’oportunitat definitiva per tombar el president resilient. Laporta, però, sense fer de Laporta. S’engega el ventilador i comencen a sortir tots els draps bruts del vestidor. Per cert, del mateix vestidor solament opinen Luis Suárez i Arturo Vidal.

Soriano, Guardiola i Txiqui s’ho deuen mirar des de la grada, per veure si formen part o no de la sèrie en algun capítol pròxim o en un spin-off. A Rosario somien i es manifesten perquè retorni al Newell’s. La Lliga, i no Tebas, es manifesta i hi diu la seva abans que les parts interessades. Òbviament, no vol perdre la seva màxima icona. Arriba una moció de censura, ja trigaven. Unitat en la dissidència. Messi s’absenta dels primers entrenaments i el pare agafa un jet cap a Barcelona i declara no saber res. Però sí que sabia, perquè havia tornat, amb persecucions de cotxes en format de paparazzis eivissencs. Messi, però, juga a pàdel amb Suárez mentre es debat el seu futur. I finalment arriba un comunicat de Leo Messi Management en contra de la realitat contractual. Passen tres hores i Messi dona una entrevista amb el mitjà menys esperat després de la nota de premsa paterna. Insòlit. Sol, a casa, en un escenari senzill i minimalista, un Messi en xancletes parla moix, però sense dubtes. Juga a l’atac, per tal de veure com es pot defensar això. Diu que s’estima el club, que mai el portaria a judici. Que no confia en Bartomeu. El Leo està trist, el Leo es queda. Sabem que els fills són com tots els fills, no volen marxar a un altre país, ni deixar els seus amics. Sembla que no era dia per a cap mena d’autocrítica, doncs. El Barça no farà caixa per Messi i, segurament, marxarà lliure l’any vinent. Encara que, si en quinze dies ha fet tantes voltes, en mesos us ho podeu imaginar. El gener vinent serà mes d’intermediaris i voltors per Barcelona. Quina patata calenta per al pròxim president. No he sentit el mestre Puyal i m’hauria agradat saber què en pensava. El Leo es queda. Aquest és el resum dels pitjors deu dies de la culerada. Tothom en surt debilitat, ningú hi guanya. S’ha demostrat que el Leo és capaç d’acaparar més atenció sense jugar que Messi al terreny de joc. El relat i l’epitafi, o no, del surrealisme del cas Messigate.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF