04/03/2011

L'elogi De la Derrota

2 min

El camí cap al metro després d'una derrota es fa llarg i convida a la reflexió. Penses en la necessitat que tenim de Javi Márquez i en el jugador de la Reial Societat que, amb una entrada de vermella que no va ser ni groga, ha impedit que jugués contra el Mallorca. Penses en la injustícia que suposa el contrast entre l'anonimat en què ha quedat aquest jugador i l'escarni públic a què se l'hauria sotmès si la seva víctima hagués estat una altra. Penses en el 22 del Mallorca (Cendrós, sembla que es diu) que fins que no ha fet la setena falta no ha vist la primera targeta. Penses que, si comptem els que estan de vacances a Itàlia, ens faltaven set jugadors titulars. Els quatre defenses, els dos mig centres i el davanter. Tot el sistema defensiu. O, si canviem d'eix, tota la columna vertebral. Penses en l'àrbitre i en la redundància dels seus cognoms. I que et podies haver quedat a casa. I en el paper que has promès al teu fill que li deixaries sota el coixí amb el resultat i els golejadors. El gust amarg de la derrota.

Però quan ja ets al metro comences a reconciliar-te amb el resultat. Les cares són diferents a les de dissabte. L'alegria de la victòria és externa, la decepció per la derrota et fa pensar. La derrota és com un diumenge a la tarda: és més un regust subtil que una sensació intensa. Activa més la intel·ligència que la passió per la victòria. Al metro ningú no crida ni riu, però a mesura que passen les estacions un comentari caçat d'altres converses et posa el somriure als llavis.

Cada derrota et fa reviure les derrotes del passat. Jo em recordo tornant de Leverkusen plorant per primera i última vegada per culpa del futbol. I vint anys més tard consolant des de Glasgow el meu fill que plora a Barcelona. I emocionant-me en llegir el missatge que rep el Carles -amic i company de fatigues periques- de part de la seva estimada: "Gràcies per haver-me ensenyat a ser de l'Espanyol". Perquè a ser de l'Espanyol se n'aprèn, i se n'aprèn sobretot a còpia de derrotes. Com a viure.

Ser de l'Espanyol s'assembla més a la vida que ser del Madrid o del Barça. Perquè a la vida ens remouen i hi sovintegen més les derrotes que les victòries: et deixa la dona, et quedes sense feina o el teu soci t'enganya. Ser de l'Espanyol et permet afrontar-ho amb la saviesa que dóna l'experiència. Ara bé, el que tots volem és canviar de mètode d'aprenentatge: tenir feina estable, ser feliç amb el teu amor, tenir socis amb els quals t'entenguis i que l'Espanyol guanyi títols.

stats