Kilian Jornet: “L’alpinisme està molt relacionat amb l’acceptació del fracàs”

Entrevista a l'alpinista, esquiador i corredor de muntanya

Des del principi de novembre, Kilian Jornet ha estat dedicant entre tres i quatre hores al dia a pujar i baixar muntanyes amb els esquís posats. Una pretemporada de la Copa del Món d’esquí de muntanya sense altra casa que la furgoneta amb la qual es mou pels Alps. Com que vol evitar les emissions que genera el desplaçament de periodistes, atén l’ARA a distància per fer balanç de l’any que acaba i que l’ha deslliurat d’etiquetes: ni corredor, ni esquiador, ni alpinista, ni escalador, només un escollit amb una manera especial d’entendre la muntanya.

De vegades mostres remordiments per les emissions de carboni que es produeixen, i a les quals contribueixes, quan voles als Estats Units o l’Himàlaia. D’on et surt aquesta preocupació?

Quan vas a la muntanya i veus com retrocedeixen les glaceres i com canvien les estacions, vols saber els perquès. Jo viatjo bastant, però intento estar més temps a la furgoneta que en hotels, buscar noves tecnologies per fer mes eficients els viatges, no viatjar per fer reunions sinó fer videoconferències... Crec que l’important és ser-ne conscient i intentar adaptar la vida que cadascú porta amb el que es pugui. A casa intentem utilitzar el mínim d’energia en calefacció, tenim un hort, mengem poca carn i comprem productes locals.

Però l’Himàlaia acumula molta brossa i a les curses de muntanya encara hi ha qui llença plàstics als corriols o als camins.

He conegut gent que ho justificava a les curses. A l’Himàlaia el problema és diferent. Hi ha molta brossa, molta, però normalment no llençada per occidentals sinó per nepalesos. No hi ha cultura del reciclatge i llencen les deixalles al carrer o les cremen. És molt difícil treballar en consciència mediambiental en una societat que lluita per sortir de la pobresa. La seva prioritat és una altra.

Precisament al costat d’aquests nepalesos, l’estiu del 2015 vas ajornar l’ascens a l’Everest i vas donar un cop de mà als pobles de Langtang afectats pel terratrèmol.

És molt més enriquidor veure que la feina que estàs fent serveix per ajudar la gent que ho necessita i no per generar beneficis. Crec que els recursos i diners han de servir per fer coses, no per acumular.

Aquest any tampoc heu pogut fer cim, aquesta vegada pel mal temps. Què significa per a un alpinista haver de dir no al seu objectiu?

És una cosa molt comuna. L’alpinisme o anar a la muntanya està molt lligat amb l’acceptació del fracàs. És un instint de supervivència que ens fa tornar a casa per esperar millors condicions o reflexionar sobre els errors i mancances per millorar.

Summits of My Life és un projecte coral amb Sébastien Montaz, Jordi Tosas, Vivian Bruchez i altra gent, però conté la paraula my . Ets el centre. Com vius que els teus somnis moguin tanta gent i tants diners?

El my és una manera de donar-li més repercussió. Gràcies a aquesta notorietat hem pogut arribar a molta gent i vam recaptar 60.000 euros per reconstruir la vall del Langtang. Si la imatge d’una persona o projecte permet fer accions que ajudin la gent, té sentit.

Aquest estiu éreu en un camp base diferent del principal i, en una època on hi ha pocs alpinistes, no teníeu ningú en molts quilòmetres a la rodona. Volíeu estar sols però us endúieu càmeres. Què voleu comunicar?

El que vivíem, el que passàvem i pensàvem. És una experiència interessant la d’intentar fer imatges d’una manera diferent, i l’objectiu és motivar la gent a sortir i donar-los idees, com em motivo i tinc idees jo quan veig altres expedicions. Volem ensenyar una manera diferent d’anar a la muntanya, que no és ni millor ni pitjor, sinó que és la nostra.

¿Tindria el mateix sentit fer el rècord si ningú se n’assabentés?

Sens dubte es podria fer sense donar-hi veu, fent els projectes amb la mateixa gent, que són amics, però sense fer pel·lícules, però ens hem adonat és que així aconseguim engrescar la gent a sortir a l’aire lliure respectant el medi.

Què és estar a 8.000 metres?

La sensació és de sentir-se molt petit, gairebé intimidat per la grandesa de la muntanya i pel fet d’estar sol en la immensitat. I, d’altra banda, el sentiment increïble d’estar veient tot allò i poder moure’t amb llibertat per aquelles muntanyes, sense encara cap traça a la neu, sense cap camí fet encara.

Ets atleta d’elit, dibuixes i fas fotografia, tens consciència ecològica i connectes amb la gent. Poca cosa d’això s’aprèn a l’escola. Què ens pots dir de la teva educació?

Jo del que sé és de córrer. He tingut la sort d’anar a una escola rural, amb pocs nens per mestre i una educació molt personalitzada, on els nens grans ajudàvem els petits, on fèiem les tasques comunes i sortíem a la natura i segurament això et fa veure el món diferent. També m’ha ajudat viatjar molt, veure que a cada lloc hi ha una veritat diferent i que totes ho són. O cap. Necessitem obrir-nos, utilitzar les tecnologies perquè els nens coneguin les diferències que hi ha al món. Una educació més centrada a donar eines per despertar les inquietuds dels nens que a donar coneixements, però per fer-ho necessitem aules amb menys alumnes per professor, més sortides a la natura i obrir-se a projectes d’intercanvi amb altres escoles o països, més escoles lliures, que comporten més feina i recursos.

Per anar a l’Everest has provat un mètode d’aclimatació innovador i a La metamorfosi , de Martí Perarnau, vam descobrir que havies entrenat cinc dies seguits sense menjar per veure fins on aguantava el teu cos per si a l’Himàlaia et trobaves en una situació extrema. Quina filosofia hi ha darrere?

M’agrada provar coses i mètodes d’entrenament diferents. He estudiat l’equivalent d’INEF a França i m’agrada llegir estudis i publicacions de psicologia, fisiologia i de biomecànica. És a dir, vaig per sensacions però amb una base científica. El fet de provar els límits del cos en situacions controlades, com deixar de menjar i seguir entrenant i veure que el cinquè dia em desmaiava, em fa saber fins on puc aguantar tirant d’altres recursos, o saber que l’explosivitat es perd, però no la resistència. El mateix amb les aclimatacions. Crec que és molt interessant experimentar i provar maneres d’entrenar diferents per conèixer-se a un mateix.

El triatleta Gómez Noya diu que un no es cansa mai de guanyar, que en tot cas un es cansa de perdre. ¿Penses el mateix o has relativitzat la competició?

És difícil cansar-se de guanyar. Sempre són sensacions bones i sempre és agradable per a l’ego sentir-se fort o que la gent t’estimi, però s’ha de relitivitzar què vol dir guanyar. Arribar primer és una cosa, guanyar és una altra. Per a mi guanyar és sentir que estàs superant-te, aprenent o millorant, és una sensació. Dit això, no m’omple fer sempre la mateixa cosa però anar millorant petits detalls. M’agrada fer coses noves, sortir de les zones de confort, i per això vario les distàncies que corro, faig esquí extrem, escalo... Al final, per sentir la sensació que tenia els primers anys guanyant curses, he de buscar coses diferents.

Aquest estiu vas guanyar la tercera Hardrock [168 quilòmetres, 10.000 metres de desnivell, sempre per sobre dels 2.000 metres d’altitud a les Rocalloses] i vas voler compartir triomf amb Jason Schlarb. També ho havies fet a la Copa del Món d’esquí de muntanya. Per què?

Compartir una victòria o arribar junts a la meta em sembla lògic en una competició llarga en la qual passem moltes hores corrent junts, parlant, coneixent-nos. Portàvem més de 20 hores plegats i no tenia gaire sentit esprintar a l’últim moment per guanyar. Per a mi, aquestes curses llargues són més una aventura, més un viatge interior i extern, que no una pura competició. En curses curtes normalment arribem al final amb molt poques diferències i allà sí que s’ha jugat moltes vegades a l’esprint final.

En el teu primer llibre, Córrer o morir , parles d’una relació amb una noia barrejant ficció amb sentiments que sí que semblaven reals. Concloïes que necessites una parella que comparteixi la teva passió i sembla que l’has trobat. Què t’aporta l’Emelie [Forsberg, una de les millors corredores del món]?

És molt còmode tenir una relació amb algú que comparteix l’estil de vida, ja que, si no, és molt difícil entendre per què som tant temps fora de casa. L’altre costat, l’emocional, és vital: és molt bonic tenir projectes compartits o gaudir amb la mateixa intensitat en arribar a un cim i veure una sortida de sol.

La mort és present en la vida d’un alpinista. Tu l’has viscut quan ha mort algun company. Com la veus ara?

Ningú vol morir-se i jo tampoc. Practicar activitats que t’acosten a la mort també serveix per relativitzar moltes coses i per conèixer-se a un mateix, però el risc sempre ha de ser molt calculat i ha de venir d’una decisió racional. S’ha de fer una equació de les condicions, les dificultats i les nostres capacitats i veure si és possible o no, per després prendre una decisió també segons les ganes que en tinguem o no, el moment emocional i altres aspectes. Però sempre he considerat que és molt més perillós conduir: fas un cop de volant i estàs mort, oi? Doncs a la muntanya és igual. Has de tenir cert control i no voler anar massa lluny, però també ser conscients que els errors arriben a tothom i, a vegades, la mala sort també.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF