No ho va posar fàcil el Saragossa tot i venir sense intenció de fer més de tres tocs de pilota. L'equip de Javier Aguirre es va tancar en camp propi, amb una defensa de cinc homes i tres migcampistes molt pròxims a la frontal. Era l'antídot a la superioritat culer, amb el 80% de possessió durant bona part del partit. A punt van estar de treure'n profit i puntuar al Camp Nou, fins que va aparèixer Keita (i Messi, esclar, Messi també).
Davant d'un plantejament tan defensiu i una única aposta ofensiva, pilotada llarga al veloç Sinama i preferentment a l'esquena d'un Milito ple de dubtes, el Barça va construir una nova victòria sobre tres pilars bàsics del seu futbol i que ahir van aixecar-se més sòlids que mai.
Jugar amb extrems
El Barça sempre ocupa les bandes, ja sigui a través dels seus jugadors més avançats o amb laterals profunds. Però els extrems són una peça bàsica en el sistema de joc de Guardiola. Ahir, ja fos per la facilitat amb què el Saragossa deixava combinar el Barça a la zona mitja o perquè contra una barrera humana tan espessa a la frontal com la que van plantejar els aragonesos és la millor opció possible, els culers van jugar especialment oberts.
El més destacable, però, va ser la netedat amb què van mostrar tres moviments alternatius. Primera opció: rep l'interior (Xavi o Keita) i els extrems (Pedro o Bojan) arrosseguen cap a dins per deixar un passadís a la banda que aprofiten, entrant en carrera, els laterals (Alves o Maxwell). Segona opció: rep el lateral en zona de creació i, descartant la centrada, l'extrem li ofereix una ajuda en curt i generen, així, superioritats i dubtes a la defensa. I tercera opció: rep el lateral a tres quarts de camp i l'extrem s'allunya per donar-li aire i suggerir-li una acció individual, d'un contra un.
Despistar amb xuts
Jugar per fora va ser clau per separar la distància entre els marcadors del Saragossa, per obrir forat per dins, que és per on aquest Barça vol fer mal i te'n fa. Però també hi va haver un detall que va ajudar a trobar l'espai interior que tant es busca: els xuts llunyans. Sovint pequen els blaugranes d'exagerar-se en les parets, de recargolar en excés les jugades, i es bloquegen en el coll d'ampolla que es crea a la frontal.
Ahir, però, es va xutar des de lluny. I això va obrir una alternativa que no preveia la defensa rival, que sempre esperava una hiperbòlica triple paret per dins. Els centrals, doncs, van trobar-se que, a més de la passada curta, havien de sortir a tapar el xut de Pedro, Xavi, Keita, Masche, Bojan... Tots ho van intentar alguna vegada i això va facilitar, després, que alguna paret sí que trobés forat.
El Barça, però, no va ser capaç de tancar el partit i en algunes fases del segon temps va planejar pel Camp Nou cert rum-rum que Valdés va haver de resoldre. Un dels que més neguit va generar va ser Milito, que cada dia pateix més defensant escenaris massa oberts i trencats.
Guardiola, però, ho va contrarestar alineant també Mascherano i Keita, dos futbolistes d'enorme recorregut i responsabilitat defensiva, d'intensa pressió sobre la pèrdua de pilota i rigorós replegament. En Gaby potser va ser conscient d'aquesta ombra que reclama el seu futbol. Però no la va menysprear. Sap que, ara, la necessita.
