BARÇA

Josep Lluís Núñez, el pare del Barça modern

22 anys de gestió transformadora del club (1978-2000) de la mà d’un president personalista sense por a l’enfrontament

ANTONI BASSAS
ANTONI BASSAS Periodista

“El meu marit és un guerriller”. La definició correspon a Maria Lluïsa Navarro, esposa de Josep Lluís Núñez, en una resposta esgarrapada entre micròfons i somriures nerviosos a la llotja del Camp Nou, una tarda de partit d’aquells anys volcànics en què l’enèsim grup d’oposició al president del Barça havia declarat una nova ofensiva per derrocar-lo. Però el guerriller resistia sempre els cops i els tornava amb més força. Núñez va defensar la seva fortalesa assetjada durant vint-i-dos anys (1978-2000) i van ser ell i les seves circumstàncies, i no pas les urnes, els que van decidir que ja n’havia tingut prou.

Que Núñez arribés a la presidència del més que un club desentonava tant en la Catalunya del “Volem l’Estatut!” com els xamfrans que construïa entre mitgeres modernistes de Barcelona. Núñez va guanyar les eleccions pocs mesos després que el president Tarradellas tornés de l’exili. Una part de Catalunya estava virant cap a l’esquerra acabada de legalitzar i una altra part del país s’entregaria al nacionalisme d’inspiració cristiana de Pujol, a qui encara li faltaven dos anys per començar el seu regnat en paral·lel (1980-2003). Núñez era catòlic però no nacionalista, i, per descomptat, no tenia cap simpatia pel marxisme, diví o metropolità. “El Barça és del poble i qui divideix el Barça en esquerres i dretes divideix el club. Nosaltres no som ni de dretes ni d’esquerres”, va proclamar en campanya.

El tèxtil s’havia enfonsat i Montal va ser l’últim president crescut entre telers. Núnez venia de les bastides, el totxo i l’argumentari del comercial immobiliari. Era un home gens connectat als corrents polítics, socials i culturals del moment, una mena de tecnòcrata amb el màster guanyat al carrer, nou-ric, desconfiat i protegit per un grup dels treballadors de les seves obres, coneguts com els morenos, que en algunes estones amenaçaven periodistes. Núñez, que creia que podia dirigir el Barça amb el mateix èxit que la seva empresa, va notar el rebuig social i de l’opinió publicada i se’n va ressentir per sempre més. Només una vegada va donar-se per vençut. Va ser molt al començament, el maig del 1979, quan en tornar de Basilea amb la primera Recopa la plaça de Sant Jaume li va cridar “Neeskens, sí; Núñez, no!” Núñez va declarar a 'La Vanguardia' que dimitia. L’endemà, vacunat per sempre contra l’adversitat, se’n va desdir.

Josep Lluís Núñez va posar els fonaments del Barça modern de manera literal. Va ser amb ell que es va construir la tercera graderia de l’estadi i el Miniestadi (1982), que el terreny de joc va ser abaixat dos metres i mig per convertir les localitats de peu dret dels gols en seients i fer desaparèixer els fossats (1994), que es va inaugurar el Museu (1984) i que la Masia de Can Planes va convertir-se en la residència dels futbolistes del planter (1979), aquella on van plorar la primera nit fora de casa els nens Amor, Guardiola o Iniesta. Quan l’'Aquest any, cent!' de TV3 (1998) va preguntar a Núñez quin llegat seu destacaria, va contestar que l’ampliació de l’estadi i les càmeres el van anar a gravar assegut a dalt de tot, a la filera més alta sobre la Travessera de les Corts, sobrevolant amb la mirada la immensitat del Camp Nou.

Cruyff acostumava a dir: “Núñez sap què val un edifici. Jo sé què val un jugador”. Però era Núñez qui posava el preu a tot i a tothom. Amb ell, els socis van familiaritzar-se amb conceptes com ingressos atípics, balanç i amortització. Núñez va lliurar una llarga, impopular i visionària batalla per aconseguir que TVE pagués als clubs uns drets de televisió decents. Un dia va afirmar: “Maradona ens costa que cada soci deixi de comprar un diari un dia a la setmana”.

De Núñez deriva 'nuñisme', la família barcelonista que el va votar amb fidelitat durant dues dècades, entregada al caràcter autoritari del president, la seriositat en la gestió econòmica, la independència política (Pujol no va aconseguir col·locar mai un candidat convergent a la presidència del Barça) i un catalanisme sentimentaloide regat amb les llàgrimes del vicepresident Nicolau Casaus que servia de refugi mentre les Lligues no arribaven. Però com que un 'isme' no s’entén sense el contrari, el que va multiplicar el nuñisme va ser el cruyffisme. I això que Cruyff i Núñez van firmar dos pactes. L’un el 1978, quan el jugador va criticar Ariño, el gran rival electoral de Núñez, en unes declaracions a TVE que devien decantar més d’un vot. I deu anys més tard, quan el president va posar l’equip en mans de l’holandès perquè revolucionés un Barça enfonsat després del motí de l’Hesperia. El matrimoni de conveniència es va trencar vuit temporades més tard i va acabar a les mans amb la persona interposada de Joan Gaspart, havent deixat 1 Copa d’Europa, 4 Lligues, 1 Copa, 1 Recopa, 1 Supercopa d’Europa i 3 Supercopes d’Espanya.

Perquè, amb Núñez, el Barça va acabar sent, definitivament, un club guanyador, al futbol i a les seccions. És cert que va costar molt: la primera Lliga va arribar al cap de set anys de presidència, i la segona, al cap de tretze anys. Però, mentrestant, aquella màquina de devorar entrenadors anava sumant Copes i Recopes guanyades enmig de totes les desgràcies imaginables: un segrest, una hepatitis, una entrada esgarrifosa, una Lliga llençada a les escombraries quan tot venia de cara o una final perduda a Sevilla en un fracàs col·lectiu monumental. El Barça va viure aquells anys en estat d’excepció emocional, sempre amb una bomba al vestidor a punt d’explotar, es digués Schuster, Maradona o Hesperia. Núñez plorava fins i tot en la victòria. Cada final era un drama, inclosa la de Wembley. De cop, pesaven l’escut, la por de perdre i els fantasmes de Berna i Sevilla. Els aficionats van arribar a Londres després d’haver vist Núñez treure el mocador i assecar-se les llàgrimes en una entrevista a TV3, dient que difícilment es presentaria a la reelecció. Tres setmanes més tard, el Barça va fer el primer i aleshores increïble doblet de Lliga i Copa d’Europa. Núñez i Cruyff van trobar-se a la porta d’un ascensor de l’estadi. L’únic periodista que era allà els va veure encaixar la mà amb una ganyota de compromís i va sentir Núñez lamentant la fredor que aquell míster prodigiós li reservava. Però els èxits no van estovar Núñez. Podia transigir amb algunes exigències capricioses, però de cap manera entregaria a ningú l’últim tresor, la clau de la caixa. I malgrat aquella guerra freda, va ser durant aquells anys que el Barça va aprendre a guanyar, desafiant els seus propis complexos. Les tres Lligues seguides conquerides a l’últim minut van canviar en positiu la mentalitat de la institució i els seus aficionats, fins avui.

Núñez tenia la seva pròpia versió de tots aquells episodis viscuts durant 22 temporades. Ja fa uns quants anys que va deixar redactades les seves memòries com a president del Barça, però no s’han publicat. Li van oferir de retocar-les quan el president Pujol va caure en desgràcia i Núñez va dir que no. El que està escrit, està escrit.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF