Jordi Guerrero: “Disfruto cada instant perquè entenc aquesta feina com un premi”

GironaVa deixar la banqueta del Palamós a corre-cuita responent a la trucada d’Oriol Alsina, el seu amic i llavors director esportiu blanc-i-vermell. Coincidint amb el partit a Las Palmas (18.30 h, BeIN LaLiga) es compleixen quatre anys i cinc mesos d’aquell 19 de desembre del 2013, 1.612 dies i 200 partits en què Jordi Guerrero (Arbúcies, 1968) s’ha convertit, per mèrits propis, en un dels pals de paller del millor Girona de la història.

Qui li hauria dit tot el que li esperava, darrere d’aquella trucada.

En aquell moment no em passava res pel cap que no fos el futur immediat. Havia d’avisar l’escola on estava treballant, parlar amb la família... Si has jugat a futbol o has sigut entrenador, com he fet tota la vida, no ho pots deixar escapar, ho has d’intentar. Recordo que vam perdre el primer partit, a Mallorca, i allò em va fer veure la realitat. Estic content per tot el que hem aconseguit, mai saps quan es pot acabar.

En 1.612 dies ha passat de salvar el Girona del descens a la Segona B a mantenir-lo còmodament a Primera. Vostè també ha canviat tant?

Això ho hauria de contestar la gent que m’envolta, però no tinc res a veure amb el que era quan vaig arribar. Del futbol professional en sabia ben poc. Tot el que soc ha sigut possible gràcies a les persones del meu entorn i l’experiència del dia a dia. No m’atreveixo a dir noms perquè no em vull deixar a ningú, però tothom m’ha fet millor. Et fan veure coses que potser tu no veus, observes altres enfocaments. M’agrada parlar amb la gent i conèixer nous punts de vista, estar pendent i ajudar en el que faci falta.

Amb quin dels 200 partits es queda?

N’hi ha de molt significatius, com els 90 minuts del debut a Mallorca, que tinc íntegrament al cap. També, per circumstàncies, els que em van tocar dirigir com a primer entrenador. El de Ponferrada, del primer any. A Primera hi ha tants moments: anar al Camp Nou, al Santiago Bernabéu, guanyar el Madrid aquí... I també en tinc algun de reservat en què sé que vaig tenir certa influència, i sempre satisfà.

Fa dues setmanes l’Àlex Granell explicava a l’ARA que aquest any ha après a disfrutar.

Disfruto cada instant perquè entenc aquesta feina com un premi, és molt difícil arribar a viure del que t’agrada. Sempre dic, en to de broma, que haig de ser el segon entrenador de Primera que ha treballat a més llocs: d’interí a Correus, venent ceràmica, a Aigua de Viladrau, en una empresa de recanvis d’autocar, fent de monitor de natació als estius, he sigut professor 20 anys... Això ho recordes, ho portes amb tu. Puc assegurar que era inimaginable progressar fins a arribar aquí.

Montilivi també ha evolucionat.

El públic d’abans era un i ara és un altre, encara que molts siguin les mateixes persones. També s’hi ha d’afegir els nouvinguts, que esperem que continuïn arribant. El creixement ha anat de bracet amb l’equip, l’afició ha entès molt bé el seu paper. Sap quan ha d’animar, reconeix quan patim, valora el que estem fent i sempre dona la cara.

Sembla que guanyar sigui fàcil, i costa molt.

Sense anar més lluny, avui es pot pensar que pel fet de jugar contra un rival descendit al qual vas guanyar 6-0 tornaràs a guanyar sense problemes. Ni de bon tros. En categories més baixes potser compro aquest argument, i amb matisos, però a Primera una mínima errada es paga car.

Tem que l’aficionat del Girona no focalitzi bé la realitat del seu equip?

Em crida l’atenció com celebren la permanència clubs superiors al nostre, això ho diu tot. No podem creure’ns més del que som, toquem de peus a terra. Som el Girona i l’any vinent lluitarem per aconseguir la salvació, aquests últims partits ho demostren. Si no tenim el cap a lloc i no ens entreguem al màxim ens pot guanyar tothom.

Entendria que el rendiment mostrat sigui el sinònim de més exigència?

D’exigir-nos ens n'encarreguem nosaltres, sempre ho volem fer millor que la temporada anterior. Ningú pot dubtar que tornarem a posar el nivell molt alt, tot i que entendria que el club volgués fer un pas endavant. Si acabem entre els 10 primers, podem pretendre lluitar per una plaça a l’Europa League. Però per aconseguir-ho primer s’han de posar les bases. La teoria diu que aquest equip té com a principal objectiu acabar el dissetè, res més.

Pablo Machín diu que és optimista sobre la seva continuïtat. Vostè també ho és?

Només sé que tinc un any de contracte i em toca esperar, faré el que em diguin, però crec que tot el que vingui serà bo. Si ens quedem, estaré encantat de continuar a casa. Si ens toca marxar, espero que el Pablo decideixi un bon lloc.

L’any passat, a Twitter, va mantenir el 'hashtag' #Paps (pujarem a Primera segur) durant tot el curs. Aquesta temporada hi té escrit #Sesecx12. Ens descobreix el misteri?

Aquest any no he sigut tan actiu a les xarxes socials, però tenia clar que si ens manteníem a Primera s’havia de fer alguna cosa. El significat és: si ens salvem, escales de la catedral multiplicades per dotze. Així que em tocarà pujar uns 1.000 graons, posarem una data i qui vulgui està convidat a acompanyar-me.