Johan Cruyff: "L'obsessió pels diners l'he tingut dels 16 als 18 anys, mai més me n'he preocupat"

Johan Cruyff (Amsterdam, 25 d'abril de 1947) és un personatge únic i ell ho sap. Parla amb una seguretat que espanta, i les seves sentències no deixen indiferent ningú. Quan parla de la selecció catalana i el partit de divendres es posa content; quan parla de Guardiola s'infla amb l'orgull d'un pare; quan parla de la seva Fundació i la tasca social que fa se li il·luminen els ulls; i quan ha de parlar de la junta directiva del Barça actual no es mossega la llengua, perquè si ho fes s'enverinaria. I li llança un dard a Sandro Rosell: "Ningú no el qüestiona perquè el primer equip guanya, però així no es fan les coses".

La convocatòria que ha fet per a Catalunya és la millor possible?

Sí, és el millor que hi ha a disposició. Esclar que sempre hi ha alguna cosa que es pot millorar, però llavors ja entres en problemes amb els clubs anglesos o els altres de Primera. Jo crec que és una selecció molt digna, en la qual tothom vol jugar i, sobretot, tots tenen ganes de posar-se la samarreta, i en el fons es tracta d'això.

I per ser una selecció no oficial, tenir 8 campions del món per clubs i 6 per seleccions és un luxe.

Totalment, i sense fer les petites trampes com quan jo vaig jugar amb Catalunya, o com es fan en categories inferiors. L'avantatge d'ara és que no cal fer aquestes coses per tenir una selecció de molt nivell, i a més no cal convèncer ningú ni demanar favors, perquè tots són d'aquí.

El pitjor del partit de divendres és el nivell del rival, Tunísia?

No, aquí també la gent s'equivoca. El problema és que el futbol africà no és gaire conegut, però Tunísia sempre està entre els millors de la Copa d'Àfrica i juga força bé a futbol. I tenen molts futbolistes jugant en lligues importants. Jo cada gener me'n vaig de vacances a Sud-àfrica, i allà veig bastants partits i juguen força bé. A més, en aquest partit concret, la selecció de Tunísia vindrà a preparar la Copa d'Àfrica i vindrà a jugar al 100 per cent.

Quan va venir el periodista Xavi Torres, com a directiu de la FCF, i li va proposar ser seleccionador català, què va pensar?

Bé, quan va venir em va proposar un programa molt més ampli, ser seleccionador però col·laborar en una reforma del futbol base català molt profunda. Vam fer algunes coses, en altres ens vam quedar a mitges, o menys...

És que van plantejar una revolució molt profunda que molts clubs no van entendre.

No, perquè ells pensaven en el club, però s'ha de mirar pel nen, i el nen ha d'estar bé i ha de disfrutar jugant, perquè guanyar és secundari. Un nen quan és jove no raona, copia el que veu, per això tu has de deixar veure el que el nen pot copiar de tu. Si un pare crida, el fill crida, si insulta l'àrbitre, el fill també l'insulta. La nostra responsabilitat és educar a través de l'esport.

I mira que hi ha molta gent que encara pensa que si és seleccionador català és perquè cobra d'alguna manera.

El que vol creure això no el convenceré del contrari. Tot això de la Fundació Cruyff, o l'Institut Cruyff, només ocupa temps, i diners en dóna pocs. El que realment guanyes és el plaer de poder ajudar, i qui no ho ha fet mai no sap què és. Si hi ha algú que té por de creuar el carrer i tu l'ajudes, has fet una cosa meravellosa. Sé que sona molt abstracte, però jo ho he sentit moltes vegades amb nens minusvàlids que no feien res, i he vist com a través de l'esport es desenvolupen: és una cosa fantàstica. Això et dóna molt, i com a molt et pot costar diners.

A qui sí que ha convençut és a Andreu Subies, el president de la Federació Catalana. Ell, abans de ser president, era dels que creia que vostè cobrava per ser seleccionador.

Sí, pot ser, però pensar això és tenir una mentalitat molt curta. ¿Tu creus que Messi d'aquí 10 anys tindrà problemes de diners? ¿O que farà alguna cosa per diners? Jo sempre he sigut un dels millors i sempre em pagaven el que volia. L'obsessió pels diners només l'he tingut entre els 16 i 18 anys, a partir d'aquí, mai, mai, mai he pensat ni un minut en els diners, ni hi tinc interès, a vegades fins a punts absurds. A mi mai m'ha trucat ningú per dir-me, "gastes més del que cobres", per tant, visc tranquil, no sé el que cobro ni sé el que gasto.

Canviem de tema. Quan veu un alumne avantatjat com Guardiola que el supera com a entrenador, què sent? Orgull? Enveja?

Orgull, totalment. La meva època ja ha passat. Jo ara miro enrere i veig què he deixat, i he deixat molta gent que pensa i veu el futbol com jo. Per guanyar s'ha de jugar bé, i per jugar bé has de tenir bons futbolistes i un bon equip. No es tracta només de qualitat, sinó que el futbol gairebé és una organització social on importa el treball i com ajudes el company. Sé que sona estrany, però és així.

En aquest Barça segur que reconeix moltes coses de la seva filosofia futbolística, però en què l'ha millorat Guardiola?

L'ha millorat gairebé en tots els aspectes. El que ha fet Guardiola és posar els punts sobre les is, quan nosaltres ni pensàvem en els punts i només vam buscar les is, ell ara pot posar-hi els punts, i això és un avenç. A més, ell sap exactament on hi ha la qualitat i on hi ha l'error. Tot sembla molt fàcil, però hi ha molta feina al darrere del que fa Guardiola. Tot puja i baixa, però ara, quan baixa, el nivell segueix sent alt. I el que ve al darrere té la mateixa humilitat d'un Xavi o un Iniesta.

¿L'únic punt dèbil de Guardiola són els seus fitxatges? Hleb, Txigrinski, Martín Cáceres...

Mira, tu veus un jugador que és molt bo al seu equip, però l'has de fer jugar en el millor equip del món. Hi ha diferents detalls de fracàs. Buscar el jugador que encaixi és dificilíssim perquè has de veure molt més enllà del que veus. Fins que no veus el jugador aquí no saps si l'has encertat o no. ¿On fallava Martín Cáceres, per exemple? Com a defensa no, per entrega no, només en la tècnica. Quan el fitxes no saps la dificultat amb què es trobarà al Barça. Un lateral del Barça quan té la pilota als peus té 19 jugadors davant seu en un espai molt petit de camp, i Cáceres mai havia tingut 19 jugadors davant així, ell sempre havia tingut més espai perquè arrancava de més enrere, i amb més espai tenia més temps per pensar. Al Barça la passada ha de ser perfecta, ni massa forta ni massa fluixa.

Creu que per ser un entrenador d'elit d'un equip com el Barça, el Madrid o el Manchester United, s'ha d'haver sigut futbolista d'elit, com és Guardiola o va ser-ho vostè?

No perquè hagis sigut un gran jugador seràs un bon entrenador, però si ets un bon entrenador i has sigut un bon jugador, és un extra que tens, tens un do. Un que no ha sigut un gran jugador abans pot ser un bon entrenador, però té un dèficit, que no ha sigut famós abans. El que no ha sigut famós abans viu només de ser entrenador, i Guardiola, per exemple, no viu de ser entrenador. Ell és un gran jugador que ara és entrenador, per això l'enfocament que dóna ell als entrenaments és diferent, i entre ell i els jugadors s'entenen.

Al llibre De Cruyff a Guardiola surten jugadors de la seva primera època d'entrenador al Barça que expliquen que va arribar amb moltes idees trencadores, i que el seguien i el creien perquè els ho deia vostè, i perquè amb 40 anys els guanyava en tots els rondos.

És cert, perquè parlar es pot parlar molt, però has de demostrar les coses amb fets. Jo recordo que quan aquells primers anys els explicava com jugar, i que ho faríem sense jugadors alts, em preguntaven "I si tenim un còrner en contra?", i jo els responia "Doncs el que hem de fer és no tenir còrners en contra". I què hem de fer per no tenir còrners en contra? Defensar al mig del camp. "¿I hem de defensar amb 3 jugadors?", deien. Esclar, com vols pressionar-los al mig del camp si ells tenen 4 migcampistes i tu només 3? És pura lògica. I d'on traiem el quart migcampista? Coi, doncs del darrere, per què en vols 3 darrere si ells només ataquen amb 2? I això els hi demostrava amb els entrenaments. Al mig del camp, un exercici de 3 contra 3 amb un comodí. I, esclar, els que eren 3 i jugaven contra els altres amb el comodí deien: "Coi, ells amb el comodí sempre guanyen!" Ho veus, n'hem de posar 4 al mig. I així a poc a poc els vaig anar convencent. El mateix futbol els ensenyava. Era un joc, fantàstic.

L'altre dia va fer una mica d'oracle i va dir: "Jo ja sé qui serà el substitut de Guardiola". El que va dir era que sap quin entrenador hauria de ser, o que sap qui serà?

Quan Guardiola va ser triat per ser l'entrenador ningú sabia que seria tan bo. El 95% no n'estava convençut. Ara, la persona que el substituirà està insegura, no s'hi veu, però depèn dels detalls, de la qualitat, el caràcter i la mentalitat.

Divendres, quan li van preguntar sobre la crida a la unitat del barcelonisme de Sandro Rosell, va respondre que no està perquè el convidin a festes, però que si és per parlar de futbol, sí.

Sí, perquè hi ha coses que jo crec importantíssimes i ells no fan. Mira, tant parlar de la Fundació del Barça i només tenen tres dies per pagar. Van dir que ho farien abans de final d'any, i queden tres dies. I no és un deute amb mi, és un deute amb els nens.

Què li deu el Barça a la Fundació Cruyff?

Uns 150.000 euros, més o menys. I tot perquè el primer equip funciona, però tu no jugues [dirigint-se a Sandro Rosell], llavors preocupa't de les altres coses.

Interpreto que una reconciliació amb Sandro Rosell és impossible ara com ara.

Jo veig que tant parlar de l'àmbit social, i després elimines quatre seccions amateurs, quan el 99% dels clubs són amateurs. I tot per què? ¿Per comprar un jugador més car? El percentatge que els jugadors paguen del seu salari a la Fundació -el 0,5%-, destina-ho al club, a les seccions amateurs. Ningú no el qüestiona perquè el primer equip guanya, però així no es fan les coses. Jo no parlo de títols, parlo de valors, i el primer valor és a casa.

Amb la perspectiva del temps, ara tornaria la medalla de president d'honor de la manera com ho va fer?

Crec que va ser totalment encertat el que vaig fer, perquè el que creia que faria Rosell ha passat tot, no m'he equivocat en res.

Amb Carles Rexach seria possible fer les paus algun dia?

El Carles fa la seva vida i jo la meva, i quan ens veiem ens saludem, no ens portem malament. Però els caràcters són diferents, i jo no em vull deixar utilitzar. Si em volen utilitzar, que sigui pels meus coneixements, no pel meu nom. I al Barça no volen els meus coneixements, i jo el meu nom no el presto a ningú que no em defensa. Jo presto el meu nom a la Fundació, a les escoles... En el futbol el Barça és el millor club del món, i en les altres coses és de mitja taula cap avall. Compara-ho amb els clubs anglesos. Jo hi tinc molt tracte per coses socials de la Fundació i estan molt més avançats que el Barça, que parla molt però...