Publicitat
Publicitat

Jémez guanya quan s'arrisca a no guanyar

Un Rayo molt atrevit arracona el Barça però paga cares les concessions en defensa

Paco Jémez ho té clar: guanya molt més sortint escaldat del Camp Nou per defensar amb convenciment uns principis de joc, que intentant rascar algun punt traint el discurs que fa cada dia al seu vestidor. El preu immediat que paga és una derrota impotent i àmplia, però a la llarga rebrà la fe dels seus jugadors, que li reconeixeran l'orgull d'haver defensat una idea a l'imponent Camp Nou. El futbol en què creu el tècnic canari, el futbol que està donant un lloc d'honor al seu Rayo Vallecano a Primera Divisió, és un futbol valent i ofensiu, ple d'energia i romanticisme. Un futbol, però, que va a mida del Barça més vertical i agressiu. El que pressiona, roba, trenca i marca. Així van resoldre els blaugranes el matx abans del descans, amb un contraatac conduït per Messi i rematat per Villa (minut 24) i un segon culminat amb els papers invertits, amb l'asturià assistint Messi perquè afusellés Rubén (minut 40).

El 2-0, però, no va espantar el Rayo, sempre atrevit, sempre inquiet. Els madrilenys, acumulant homes per davant de la pilota, van fer córrer el Barça. El van fer córrer molt i enrere. Piqué i Mascherano van tenir feina a controlar els desmarcatges en ruptura de Delibasic o la mobilitat constant del Chori Domínguez i Piti entre línies. Tirant de talent a tres quarts de camp, l'equip de Vallecas va atrevir-se a buscar les pessigolles per darrere dels interiors del Barça, i va fer anar de bòlit un exigit Busquets que no arribava a totes les cobertures.

És cert que el Barça va poder golejar amb més contundència, i que el Rayo va pecar de tendre. És cert que el Rayo no va tenir en cap moment opcions reals de victòria, tot i la seva proposta generosa i elèctrica. Mai en va tenir perquè, per collar el Barça al seu camp com va intentar fer, per amenaçar-lo amb ocasions de gol davant Pinto, va haver de cedir molts metres a l'esquena de la seva defensa. Roura i Vilanova, preveient-ho, van buscar verticalitat als extrems, amb Villa i Alexis.

La proposta blaugrana, de fet, pretenia carregar molt el pes dels atacs per la banda esquerra i donar volada a les curses d'un Jordi Alba que havia d'aprofitar les diagonals interiors de Villa buscant la punta d'atac. La lesió matinera d'Adriano, però, va fer difícil que el pla s'acabés d'executar i va tornar a tombar l'equip cap a la dreta, la seva banda més natural. La presència d'Alves condiciona, i més quan el brasiler està en un eufòric estat de forma. Piqué en conducció des de darrere, Mascherano amb el seu tradicional desplaçament llarg en diagonal i Messi caient a banda són accions habituals del Barça i les executa preferiblement per superar la pressió trobant oxigen a la banda dreta.

Tot i l'inconvenient d'haver de censurar les aventures ofensives de Jordi Alba a mig partit, el Barça es va adaptar gràcies a la bona interpretació del partit de Villa i Alexis, còmodes amb els espais que regalava el Rayo al tram final de partit i que els obria el camí a contracops letals. Els madrilenys, esperonats amb el gol de Tamudo, que retallava distàncies (3-1) a vint minuts del final, van abocar-se a l'atac amb convicció, sense por a una golejada. Amb Messi alerta per escapar-se sol, la decisió podia semblar una temeritat, però va acabar sent una manera de caure amb dignitat. Amb moltíssima dignitat. El Rayo va acabar espantant un Barça incapaç de controlar la possessió, temptat a aprofitar un escenari obert, una autopista de porteria a porteria.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF