Quan Iturralde González va xiular la fi del partit quan faltaven cinc minuts per a la mitjanit, Javi Varas es va agenollar a la gespa per celebrar l'empat sense gols com si fos una copa. El porter sevillà va jugar el partit de la seva vida, amb un penal aturat a Messi en l'últim minut del partit i es va convertir en el gran culpable de la pèrdua de liderat d'un Barça que va jugar un futbol meravellós i va fer prou mèrits per derrotar un Sevilla ultradefensiu i dur.
Els homes de Marcelino de fet, van acabar amb només 9 homes, tot i que les dues expulsions van arribar ja en temps de descompte. Primer un Kanouté busca-raons i després Fernando Navarro. El davanter malià va ser expulsat per agredir Cesc, que li recriminava les males arts per intentar posar nerviós Messi quan es disposava a llançar el primer penal xiulat aquesta temporada a favor dels homes de Pep Guardiola. Però Messi va topar amb el vol majestuós de Javi Varas.
Amb la pressió del triomf còmode del Madrid a La Rosaleda, el Barça es va deixar l'ànima en un partit en què durant uns moments es va jugar un futbol de toc d'alta escola. Inicialment va buscar espais pel mig, però de mica en mica va obrir el camp. Sense defallir, sense donar minuts de relaxació a l'adversari, el Barça va treballar de manera incansable per estovar físicament i mentalment l'equip de Marcelino, un Sevilla que al final treia el fetge per la boca, cansat de tapar espais davant dels menuts genis blaugranes.
L'entrenador del Sevilla Marcelino García mai ha amagat que li agrada defensar i jugar a la contra. Que la sortida ràpida, elèctrica, vertical d'un equip per sorprendre el rival per l'esquena li sembla estèticament bonica i útil. I té part de raó. Esport que ha convertit les apostes tàctiques gairebé en manifestos intel·lectuals o de valors, el futbol permet diversos camins per arribar al mateix destí. Ahir, el Sevilla va ordenar els seus homes a la gespa del Camp Nou per realitzar una tasca defensiva molt complicada, intentant fer mal en contres aïllades. El Barça aposta per un camí diferent, conegut i segurament més estètic. El Barça vol fer coses a través de la creació i el Sevilla acceptava prioritzar un element destructiu: aturar el rival. Per tant, ahir al Camp Nou un equip tenia molt de temps la pilota i l'altre poc. I cap dels dos es traïa.
Defensar com ho va fer el Sevilla ahir no és senzill, especialment davant del Barça. Els dos equips van demostrar haver treballat molt el matx, ja que la paciència i recerca d'espais blaugrana topava amb una defensa poc visual però de gran valor. Perquè l'equip de Marcelino va passar de jugar amb noblesa a perdre els papers amb l'antiesportivitat de Kanouté al final. Amb dues línies defensives i una disciplina espartana, els andalusos només van fer una falta durant la primera part -Jesús Navas va tallar una contra i va veure targeta-, falta que no va arribar fins als 40 minuts de joc. Al final del partit, en canvi, ja eren un equip lleig, brut, que perdia temps, tenia dos expulsats i semblava aquell Sevilla entrenat per Bilardo els anys 90.
Per al Barça, el matx va esdevenir una prova al sistema nerviós de l'equip. Evitant caure en la precipitació, va caldre picar molta pedra per intentar trobar uns espais que no hi eren: calia crear-los. Inicialment Guardiola va recuperar la defensa de tres (Alves, Mascherano i Abidal), amb Adriano obrint el camp com a extrem dret amb prou èxit. El Sevilla, que gairebé no va tenir pilota, va saber exigir a la defensa blaugrana amb algunes arribades aïllades que van demanar a Valdés que brillés amb llum pròpia, especialment amb un xut de Jesús Navas que el porter va treure de l'escaire a mà canviada. Ara bé, si Valdés va brillar, Javi Varas va excel·lir amb aturades de gran mèrit de xuts d'un Iniesta que juga a un ritme altíssim, Villa o Lionel Messi.
Escalfor per a Messi
Amb Xavi, Iniesta i Thiago tocant sense fi, Guardiola va ordenar a mitjans de la primera part renunciar al 3-4-3 per recuperar una defensa de quatre que donava calma a un Alves una mica anàrquic i permetia obrir el camp per les bandes, buscant els espais per fora. I tot, amb Mascherano que tallava cada atac visitant amb una actuació encisadora. Si durant els primers 45 minuts d'ocasions no en van faltar, a la segona part el futbol del Barça es va elevar fins al cel, ritme, pressió, un munt de recursos (joc interior exterior...), el retorn a la gespa de Cesc Fàbregas, competitiu com sempre i un Messi que no defalleix, no s'amaga i malgrat sumar el segon partit consecutiu sense marcar a l'estadi, se'n va anar de la gespa amb el camp cantant el seu nom. Ídol etern, Messi va rebre l'escalfor de la seva gent després de fallar el penal que hauria fet justícia als mèrits del Barça si Javi Varas no li hagués pispat per un dia la glòria al davanter argentí.
