27/06/2011

Jaume Alguersuari, una altra final

2 min
Alguersuari just abans de la sortida.

Tenien raó els que deien que el GP d'Europa era una final per a Jaume Alguersuari. Com ho va ser la cursa d'Hongria el 2009, la primera que va fer. Com ho serà la de Silverstone, la 36a que haurà disputat. I com ho és qualsevol de les proves que cada 15 dies disputen els pilots que habitualment es classifiquen de la meitat de la graella cap avall. La F-1 és així de cruel. Ahir Alguersuari va fer la millor cursa d'ençà que corre. No perquè quedés vuitè, sinó perquè va triar, tot sol, una estratègia encertada d'anar a dues aturades; perquè va plantar cara a Rosberg amb un Toro Rosso millor que altres vegades, però encara molt inferior al Mercedes; perquè va aguantar la pressió de Sutil a les últimes voltes; i perquè va ser superior al seu company d'equip. Però, sobretot, perquè va pilotar amb més solidesa i convicció que mai. Amb la determinació que només tenen els millors pilots del planeta. I en Jaume, que encara és el més jove de la graella, n'és un. Franz Tost, cap de l'equip de Faenza, va dir divendres que el primer que calia era proporcionar un bon cotxe als pilots. Després va dir que els pilots havien de millorar els resultats. Com Webber, Massa i, fins i tot, Alonso i Schumacher.

Tost té tot el dret a dir-ho, i el deure professional d'exigir-ho. Pressionar els seus pilots forma part de les seves obligacions, i és una manera habitual de funcionar a la F-1. Entendre aquest llenguatge forma part del que s'espera dels que treballen en aquest món. Fins i tot d'alguns periodistes amb una acusada tendència a l'alarmisme, potser perquè porten poc temps a l'ofici, i menys a la F-1. Ahir la festa va ser grossa a Red Bull per dos motius. Un, per la victòria de Vettel. L'altre? El tercer lloc de Webber? No. L'australià no forma part del planter d'un equip que conrea el talent des de la base, com el Barça. L'altre motiu d'alegria era al vuitè lloc de la classificació. L'havia fet un dels seus.

stats