De Jaguaré a Coutinho, gairebé un segle de brasilers al Barça
Els primers jugadors del Brasil fitxats pel club culer es van formar, com Coutinho, al Vasco da Gama
BarcelonaQuan Philippe Coutinho signi el seu contracte amb el Barça, passarà a ser el 33è brasiler a defensar la samarreta del Barça. Cap altre país estranger ha donat tants jugadors al club, per davant dels francesos (22), els argentins (21) i els holandesos (20). L’exjugador del Liverpool, que no va presenciar en directe el partit contra el Llevant, passarà primer una revisió mèdica per documentar una petita lesió que arrossega dels últims dies al Liverpool, cosa que n’endarrerirà el debut. Serà presentat al Camp Nou després de signar per cinc temporades, amb una clàusula de 400 milions.
El fitxatge més car de la història del Barça va sortir ben jove del seu país natal. De fet, l’Inter de Milà el va fitxar amb 15 anys quan ja entusiasmava amb la selecció brasilera en tornejos com el MIC de la Costa Brava. Però l’Inter el va deixar dos anys cedit al Vasco perquè era massa jove per poder volar a Itàlia i Coutinho va debutar quan aquest històric club de Rio de Janeiro era a Segona Divisió. Amb la seva ajuda, va pujar a Primera i un cop va fer 18 anys va volar a Milà, iniciant un periple que el portaria a jugar mig any cedit a l’Espanyol, abans de ser fitxat pel Liverpool.
Coutinho arriba a una terra que coneix bé, tant per haver jugat el MIC com pels seus mesos a l’Espanyol, i es converteix en l’últim brasiler d’una llista blaugrana que comença el 1931, precisament gràcies a l’equip en què es va formar Coutinho, el Vasco da Gama. La relació de Catalunya i el futbol brasiler neix el 1931 quan el Vasco va visitar Barcelona, Vigo i sobretot Portugal, convidat per clubs locals perquè els fundadors de l’entitat de Rio de Janeiro eren descendents de portuguesos. Aquell Vasco da Gama va jugar dos partits a l’estadi de les Corts, on en va guanyar un i va perdre l’altre, amb Samitier i Goiburu brillant a les files catalanes. La directiva del Barça, satisfeta per la resposta del públic i fascinada per la tècnica dels brasilers, va oferir contracte al migcampista Fausto dos Santos i el porter Jaguaré Becerra, però no es van voler nacionalitzar i no van poder jugar partits de Lliga perquè no complien la reglamentació de l’època.
Els primers brasilers del club van guanyar la Copa Catalunya i van jugar, de passada, alguns amistosos. El Barça es convertia així en el primer club estatal que fitxava brasilers, però l’experiència no va ser bona. Tots dos van acabar marxant-ne després d’haver impressionat en els entrenaments per la seva capacitat tècnica. Especialment impactant va ser l’actitud de Jaguaré, un porter que posteriorment jugaria a l’Olympique de Marsella i es convertiria en el porter que va introduir l’ús dels guants al Brasil, quan hi va tornar. D’origen humil, Jaguaré era un provocador: cridava els davanters, atrapava els xuts amb una mà per desmoralitzar l’adversari i feia rebotar l’esfèrica al cap dels davanters rivals quan miraven cap a una altra banda. Va morir en un episodi confús, barallant-se amb la policia. Era alcohòlic i no tenia diners. Fausto dos Santos també va morir jove, de tuberculosi, amb 34 anys.
El 1947 el Barça va incorporar el seu tercer brasiler: Lucídio Batista da Silva. Un davanter amb experiència al Palmeiras, descobert pel tècnic Enrique Fernández a l’Uruguai. Da Silva va ser el primer brasiler que va jugar partits oficials, però va ser recordat per les seves escapades nocturnes i no pas per la seva capacitat de treballar intensament. El primer brasiler que va triomfar va ser el quart, Evaristo de Macedo. Fitxat del Flamengo, va passar a la història pel seu famós gol de cap que va eliminar el Madrid de la Copa d’Europa.
La història gairebé ha oblidat que el golejador, després de marcar 173 gols en cinc anys, va marxar al Madrid per culpa d’uns problemes burocràtics relacionats amb la voluntat de la Federació de nacionalitzar-lo. Els següents brasilers van punxar: Wálter Machado (1966) va passar a la història quan Enric Llaudet va dir que seria el seu xòfer negre mentre esperava aconseguir els papers per jugar, el bon central Mário Marinho va jugar entre el 1974 i el 1976 sense pena ni glòria i el golejador Bio va acabar al Terrassa. Més mala sort va tenir Roberto Dinamita, considerat un golejador fantàstic al Brasil. Va arribar per competir amb Krankl i la gent el va xiular. No va durar ni mig any al Barça.
També va arribar envoltat d’una gran expectació Cleo, un migcampista ben plantat que havia de fer oblidar el lesionat Schuster, però que va jugar només un amistós contra l’Hospitalet i va topar amb la incomprensió d’una Catalunya encara tancada que no va pair bé els rumors sobre la seva suposada homosexualitat. Núñez, de fet, li va demanar que es casés amb la xicota per evitar problemes, i va fer ell mateix de testimoni del casament. I just abans de Romário, Cruyff va fitxar Aloísio i el central tampoc va aconseguir adaptar-se al Barça.
Romário va començar a canviar-ho tot (1993-1995). Després van venir Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho i Neymar. Però també Keirrison, Geovanni, Douglas i Henrique. Coutinho, fill de l’escola carioca, s’encarregarà de perpetuar una relació que no sempre ha funcionat. Però quan ho ha fet, ha permès escriure pàgines glorioses de la història del Barça.
