Jordi Robirosa: “La meva gran il·lusió seria narrar un partit oficial de Catalunya”

Entrevista al periodista de TV3 que acaba de publicar el seu llibre més periodístic, 'Apostoflant', un recull d’històries explicades amb el seu segell particular

A Jordi Robirosa (Barcelona, 14 de maig del 1958) no li agrada el cinema (“L’última vegada que hi vaig anar va ser fa més d’un any i vaig marxar a meitat de la projecció”), però és un entusiasta de moltes altres coses. La seva gran passió és utilitzar l’esport com a excusa per descobrir històries i explicar-les. El seu últim llibre, Apostoflant! (Editorial DQ), en resumeix algunes de molt interessants.

Després de dos llibres enfocats al món del bàsquet, el tercer està més centrat en el periodisme.

Totalment. Creia que havia arribat el moment de fer una altra cosa, un llibre més personal, més pluriesportiu i més periodístic.

L’ha batejat com a Apostoflant!

Era un reclam i crec que l’hem encertat, perquè és una paraula que la gent relaciona amb mi. De totes les expressions que utilitzo és la que ha fet més fortuna. És un gal·licisme que jo utilitzava de petit a casa, on érem francòfons. Una vegada ho vaig fer servir en una retransmissió i se’m va escapar de les mans. Ara no puc fer tres passos per Barcelona sense que m’ho diguin tres vegades. És estrany, perquè potser és una expressió que utilitzo un parell de vegades a l’any, no més.

Com ha canviat el periodisme en tots aquests de professió?

Ha canviat molt, però no sabria dir si ho ha fet a millor o a pitjor. Les noves tecnologies ens ajuden moltíssim en alguns aspectes, però en altres ens han aturat. Internet és fantàstic per buscar dades. Això sí, també té coses negatives, com l’insult des de l’anonimat o el fet de donar veracitat, sense contrastar, al que qualsevol publica a Twitter. Continuo pensant que el diari en paper és una eina fonamental. Quan diuen que desapareixerà en quatre dies, recordo que encara hi ha discos de vinil. S’ha de readaptar, però és fals que desapareixerà.

Al llibre diu que la figura de l’enviat especial està en perill d’extinció.

Sí, i és molt negatiu. A mi em sembla que fer una retransmissió des de la peixera dels estudis és antiprofessional. S’hi ha d’anar, als llocs, hi hem de ser, i això ho hem perdut. Havíem arribat a ser 25 periodistes viatjant amb el Barça de bàsquet. Ara, des de fa anys, viatjo jo sol i gràcies. TV3 entén que, sempre que puguem, hem d’intentar viatjar per explicar les coses in situ. És evident que no és el mateix explicar les coses des d’aquí que des d’on passen. Ja poden dir missa.

Com és la convivència amb els esportistes?

Quan viatges, t’assabentes de moltes coses. Una de les claus del periodisme és saber moltes coses i explicar-ne poques, que és el que jo acostumo a fer. De què serveix viatjar, doncs? Per entendre moltes coses, per tenir una amplitud de mires i per tenir una composició de lloc més ajustada a la realitat. Jo sabia per què Mario Hezonja no jugava més minuts, i l’entrenador tenia raó, però certes coses no les podia explicar. Quan jo començava, els jugadors eren els meus amics. Els d’ara em respecten i jo procuro respectar-los a ells, però hi ha més distància. No som col·legues. És una distància generacional que és bona.

Vostè té una habilitat especial per detectar històries interessants i transformar-les en relats.

És una marca. Crec que és una de les coses que m’han fet diferent. El periodisme esportiu ho permet. A partir d’un fet que provoca diversió, que és el món de l’esport, podem explicar moltes coses. A mi m’escolta molta gent jove i és important que jo parli bé el català i que els expliqui històries que van més enllà del món de l’esport. Sóc dels que quan viatgen intenten parlar amb la gent, entrar als cafès, preguntar coses... Si em quedés a l’hotel no podria aportar res. Per això he escrit un llibre farcit d’històries.

La gent el relaciona amb el bàsquet, però vostè ha cobert molts altres esports.

Fer tot tipus d’esports m’enriqueix. M’agrada molt el bàsquet i el periodisme esportiu, però podria fer qualsevol altre tipus de periodisme. Demà mateix, sense cap problema, podria anar a cobrir unes eleccions regionals de França. No sé si un periodista polític podria fer la retransmissió d’un partit de bàsquet en directe. Nosaltres fem una pila de directes sense atabalar-nos.

Quan va tenir clar que volia dedicar-se a ser periodista?

Sóc periodista pràcticament des que vaig néixer. És una professió vocacional. Quan tenia sis o set anys i em preguntaven què volia ser, ja responia que periodista. No en vaig tenir dubtes.

Costa trobar gent que parli malament de vostè.

La gent que parla malament de mi és perquè no em coneix. No tinc una mala paraula per a ningú i intento enraonar amb tothom. Tinc molts amics que no pensen com jo.

Què li queda per fer?

La meva gran il·lusió seria narrar un partit oficial de Catalunya. Encara que tingui 85 anys o més, com el mític Johnny Moss de Boston, m’agradaria ser al tram inicial de la transmissió. No sé si ho veuré. Tinc una edat i un tarannà pessimista. Malauradament, no sé si Catalunya serà mai independent, que és el que ens convindria per tirar endavant com a país.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF