L'Iran permet que les dones entrin en un estadi de futbol per primera vegada en 37 anys

BarcelonaEn un primer moment la policia ha prohibit l'entrada de dones a l'estadi amb l'argument que la infraestructura no era adequada, però després ha rectificat. La periodista Niloofar Hamedi ha recollit aquest moment.

El moviment Open Stadiums ha celebrat amb eufòria la notícia.

L’estadi Azadi de Teheran és un dels més grans del món. Més de 90.000 persones s’hi apleguen regularment per veure els derbis entre els equips locals i els partits de la selecció iraniana, tota una potència asiàtica. Des de fa anys hi ha instal·lada una petita comissaria de policia, amb una cel·la per tancar-hi els aficionats que trenquen la llei. Per cada aficionat que hi tanquen per haver insultat l’àrbitre o haver-se barallat, en cada partit important hi tanquen moltes noies joves que es rebel·len contra la norma que prohibeix a les dones assistir als partits de futbol.

L’any 2006 el director de cinema Jafar Panahi va fer un film, 'Offside', en què explicava precisament aquesta història. Panah va aconseguir permís per filmar dins de l’estadi durant un partit de classificació per al Mundial d’Alemanya en què finalment els iranians van aconseguir la victòria i van passar a la fase final. El film es posava a la pell dels joves soldats de lleva obligats a perseguir noies sense gaire esma, però, per sobre de tot, acompanyava les noies que, sense defallir, intentaven entrar als estadis i convertien així el futbol en una arma per canviar la societat. La periodista Ieganeh Rezaian, per exemple, va créixer acompanyant el seu pare a l’estadi des de ben petita, fins que ja no va poder amagar que era una nena. Rezaian recordava com entre el pare i la mare la vestien com un nen perquè pogués anar a l’estadi Azadi.

Malgrat que durant molts anys el règim dels aiatol·làs va intentar que el futbol no fos popular, l’Iran viu amb tanta passió aquest esport que fa quatre anys, durant el Mundial del Brasil, es va prohibir que es veiessin els partits en espais públics o bars, per evitar que les reunions acabessin amb manifestacions contra el règim. Molta gent, homes i dones, es reunien en bars amb les portes tancades i amb la llum apagada, en silenci, en un acte de revolta similar a les festes als pisos on els joves vesteixen com volen mentre algú, des de fora, vigila per si arriba la policia.