Espècie protegida

Insurrecció

Si perdem a Pamplona, que ningú ens doni per morts

Podria escriure la meva biografia enllaçant alguns partits de l’Espanyol. Són retalls de la meva vida, fotos a contrallum. Som els últims de la fila com a opció resistent, però deixarem de ser els últims de la classificació per supervivència.

Dissabte juguem al camp de l’Osasuna i els visitem en una situació desesperada. Com fa onze anys. Concretament els farà el 22 de març. L’Espanyol de Pochettino s’enfrontava a l’Osasuna de Camacho i d’un altre ídol perico: Walter Pandiani. L’Espanyol post-Glasgow amb De la Peña, Tamudo, Luis García, Nené, Kameni i Jarque. Amb dos laterals de la casa, Chica i David Garcia, i un doble pivot format per Sergio Sánchez i Román Martínez. No sé si m’explico.

Arribàvem al Reyno de Navarra cuers i enfonsats. Era un partit de tot o res. Recordo que aquell diumenge teníem sortida familiar amb el cau dels meus fills. Xerrades educatives, jocs, lleure, Visca Gràcia i tot allò. I jo patint pel partit. A l’hora de baixar a Barcelona, les famílies havien de fer lloc als caps als nostres cotxes. En una decisió òbvia, l’únic cap perico de la meva història va venir amb nosaltres. Durant el viatge tothom dormia mentre el Lozano i jo patíem: no hi va haver gols. L’empat no era un bon resultat però mantenia encesa la flama de l’esperança. El vam deixar a casa seva i vam anar a veure els meus sogres. Tenien posat una mena de Carrusel televisiu. El partit ja havia acabat, suposava i volia confirmar jo. I sento “Gol a Pamplona”. Cap dubte sobre quin equip l’havia marcat: efectivament, gol de Nekounam (jugador iranià) en el minut 92. Som uns desgraciats. Ja hem baixat a Segona. Titulars dels diaris del dia següent: ”Fa olor d'equip de Segona” ( Marca), “Atac mortal a l'Espanyol” ( Mundo Deportivo). El gran Martí Gómez, en el seu espai dels dimarts a La Vanguardia escrivia com seria de trist estrenar el nou camp (aquell estiu ens hi traslladàvem) a Segona Divisió. Perquè vam acabar la jornada cuers amb 22 punts a vuit del Betis, que marcava la salvació. I només en quedaven deu. El final de la història ja el sabem: l’equip va despertar i va acabar la Lliga desè amb 47 punts (fent-ne 25 de 30 possibles). El Betis, cinc punts per sota l’Espanyol, va baixar a Segona.

Conclusió: dissabte tenim un partit molt important, hem de guanyar, encomanar-nos a Erradeté, esperar que els àrbitres comencin a ser justos. Però si per desgràcia apareix el Nekounam de torn que ningú no es rendeixi ni ens doni per morts. Perquè els pericos som falcons i ens sentim cridats a la insurrecció.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF